EL TOVALLOLOT

Quan la mare va assabentar-se de les intencions de la seva filla, i del seu xicot, de marxar i crear el seu propi niu, va regirar ràpidament la casa. Va estudiar a consciència la distribució dels espais per la utilització del seu home i d’ella. Sempre havia i continuava essent una dona pràctica. Una vegada determinat l’ús de les habitacions, va baixar tot el que havia en els armaris, i també va classificar-ho.   

Aleshores va cridar a la Ester, la seva ja crescuda nena, i li va dir: “ Mira com vas a viure amb el David, i el teu pare vol espai per a pintar, he buidat els armaris. Veus, ens sobra tota aquesta roba, vosaltres potser l’aprofitareu”. Així amb un plec de teles i roba, com jerseis, samarretes i mil andròmines tèxtils, les meves companyes i jo vam canviar de casa. Només arribar al seu pis l’Ester va fer una nova tria i el contenidor, de sota el carrer, va omplir-se de tot el que a la mare li sobrava i la filla no volia.

 

Bé, després d’aquest pròleg, vull presentar-nos: Nosaltres tres som el joc de tovalloles del bany. Com també sabeu, la xica, la del bidet; la mitjana, per la cara i les mans; i un servidor o servidora, la del bany. Jo, com sóc tan gran, faig que em diguin les meves companyes el “tovallolot”. Com veieu sóc una mica masclista, malgrat haver nascut femella. Moltes vegades quan estem a soles, les tres, conversem entre nosaltres. Sempre i no sé la raó comença la mitjana. Només fa que queixar-se.

¾     A mi, em fan servir sempre. Em mullen per qualsevol causa. Sempre estic humida. Tant fa si es renten les mans o la cara. El que més em fastigueja és quan el David s’afaita. Aleshores, amb la cara mullada i mig plena de sabó m’empastifa tota.

¾     Tu rai! -exclama la petita- Et queixes de les mans i la cara. Què vols? Si sabessis els marrons que haig d’eixugar. Mira, com sóc pudorosa, callo i no els anomeno. Ja us voldria veure a vosaltres fregant certes coses. Uf!

 

Aleshores, com dues fúries s’adrecen a mi:

¾     I tu què, privilegiat? No dius res. Clar sempre penjat i assecant pell ben neta. Quina sort! 

Jo malgrat la seva ràbia estic content. El David, tant em fa s’assequi o no. Finalment sempre acabo ensopegant amb allò. Ja ho sabeu que vull dir. L’altre dia, beneit! fins i tot, va cridar a l’Ester per ensenyar-li ben ufà.

¾     Mira Ester, mira com se m’ha posat.  

I la noia va somriure satisfeta de pensar (punyetera) en una agradable estona. 

A mi, el que m’encanta, no ho puc negar-ho és acaronar lentament el cos i els raconets de la mossa. Com és joveneta i d’agradables proporcions gaudeixo sentint la tebior que desprèn la seva pell. I poc a poc, arribar al cobejat lloc entremig de ... Aleshores, sí que tremolo, fins i tot, el voraviu se’m posa fort. En aquestes ocasions, no puc per menys que amollar-me, més i més, al seu cos nu. Tal vegada com si fos els braços del seu amant. 

Sabeu què? La pocavergonya! Quasi vaig cridar desenganyat, com si m’hagués traït. No vaig poder més que pensar-ho, desgràcia de no saber expressar-me amb paraules com les persones. 

“On has deixat el matoll ros i rinxolat?”.  

Algun caprici del David segurament. Però quan em va prémer contra allò i va sospirar, la meva anima de tovallola no es va poder resistir més i em vaig esquinçar.  

Crim i càstig! Tot a la vegada. Vaig anar al contenidor com un drap vell,  malgrat haver gaudit per un instant de la seva més intima aroma. 

Miquel Pujol Mur.