AQUELLA ABRAÇADA

La vaig recordar molt temps aquella abraçada. Durant molts anys al recordar-la se’m posava la pell de gallina. Amb els anys es va anar difuminant en el record. Avui l’he tornat a sentir amb força, com si no haguessin passat més de 50 anys.

Teníem dotze anys i érem amigues íntimes . Ens ho explicàvem tot, però el destí ens va jugar una mala passada. Als pares  de la Betlem els va sortir una feina a Melbourne , a Austràlia,  i cap allà van decidir anar a viure tota la família. Allà a les antípodes del nostre país , a l’altra punta del món, havien de marxar.

Quan m’ho explicava la Betlem , estava ferida, dolguda, disgustada, empipada... sabia que ens hauríem de separar i potser no ens veuríem mai més. Això no podia ser... s’acabaria la nostra amistat. 

Aquells últims dies d’estar juntes, ens van  prometre que ens escriuríem cada dia. Que la nostra amistat continuaria en la distància , esperant quan poguéssim tornar-nos a reunir. Ella tenia molt clar que no volia viure allà per sempre. Una cosa és el que vols i una altra les circumstàncies  que t’empenyen.

Aquell vespre ens vam acomiadar. Ens vam fondre en una abraçada. Aquella abraçada va ser molt llarga. Les dues  plorant, no podíem separar-nos. Els nostres cors tremolaven al mateix batec. Aquella abraçada que tants anys vaig guardar viva dins el meu cor i el meu cervell.

Ella va marxar. Aviat vaig començar a rebre les seves cartes, que jo contestava tot seguit. Em deia com de lleig era aquell país. Com s’enyorava d’aquí.  Després que havia fet amics i que es començava a adaptar. Durant dos anys ens vam escriure molt sovint. Després es van començar a espaiar les cartes.

  

Al cap d’uns anys només ens felicitàvem per Nadal. Un dia em va fer saber que es casava, l’any sobre que havia nascut el primer fill. Després ja silenci  i ja no em vaig saber mai més res. La vaig escriure unes quantes vegades més sense obtenir resposta, vaig pensar si no hauria mort.

Jo aquí vaig fer la meva vida, em vaig casar, vaig tenir dos fills . Ara tinc quatre néts preciosos. Un dia d’aquests parlàvem amb la meva néta sobre l’amistat, li vaig parlar d’aquesta amiga tant particular i ella m va dir,

¾   Àvia, si vols podem buscar aquesta teva amiga.
¾   Això és impossible
¾   Amb les noves tecnologies,  avui,  això és molt fàcil.

Ja ens teniu fent-me un perfil al  Facebook  i després d’agregar alguns coneguts, la néta es va posar mans a l’obra. Amb els noms i cognoms que li vaig donar la va buscar . Durant uns dies no vam trobar cap resposta.

Avui ella ha contestat. Ha estat molt contenta de saber de mi. La causa del seu silenci havia estat una depressió molt forta. Quan va voler contactar de nou amb mi, jo ja vivia en un altre lloc.

Fa una estona que ens hem vist. Hem parlat per l’Skype. Tot i el pas dels anys, té la mateixa mirada i el mateix somriure.  Ens hem posat al dia de les nostres vides. Segur que mai més coincidirem, ni ens farem una abraçada com aquella, però hem recuperat la nostra amistat.

 

 

06/10/2014/