EL MEU INVENT.

Quina tarda més plujosa, com moltes d’aquesta tardor. M’agrada veure com la gent camina sota la pluja amb el paraigües obert. Mira que fan goig tots aquests paraigües de tants estils i colors. Estic orgullós del meu invent, perquè no si  ho sabeu, però jo... vaig inventar el paraigües.

 Bé, no era en aquesta vida, que jo ara sóc forner, em dic Mateu i visc a Berga, sinó en un altre vida anterior, o més anterior encara.

 

Érem al  s. XVI, em deia Pierre  i vivia prop de París. Era el palafrener del senyor del castell, que sempre estava embolicat amb guerres. Aquell dia amb un altre criat ens va enviar a recollir  la tenda de campanya dels soldats que havia quedat esquinçada no gaire lluny del castell.
 

Mentre tornàvem amb la lona a sobre, és va posar a ploure a bots i a barrals i ens vam aixoplugar  sota un tros de la tenda que encara resistia, la qual vam subjectar alçada amb un pal. La filla del senyor i la seva dama de companyia havien sortit a passejar i els va agafar el xàfec.  Les vam deixar entrar sota la lona i nosaltres vam quedar a fora mullant-nos. Mentre  em remullava, anava pensant com podria aprofitar aquell tros de tela espatllat que resguardava de la pluja.

Aquell vespre em vaig posar mans a l’obra. Vaig fer un bastiment  sobre el pal de fusta amb unes varetes arquejades i a sobre i vaig enganxar  el tros de lona que havia tallat de forma rodona.  Encara vaig tardar uns dies fins que vaig poder fabricar un artilugi  que plegués les varetes i la lona quan no s’utilitzés.

Quan el vaig tenir acabat el vaig oferir de regal a la senyora del castell, no vaig gosar de oferir-lo a la filla, que es qui me l’havia inspirat. Va tenir tan d’èxit l’invent que totes les dames de les contrades en volien un. No donava l’abast a fer paraigües. Llavors em van demanar a la cort reial i em vaig estar allà dos anys per abastir de l’invent a totes les senyores de la noblesa. Altres artesans el van copiar i el seu ús es va escampar per tot el país i a d’altres del entorn. Això si, era un objecte exclusiu per les senyores de l’alta noblesa  i més tard de la burgesia.
 

En els temps actuals el paraigües s’ha popularitzat, el fa servir tot-hom, als homes no ens fa vergonya portar-lo. Jo n’estic més cofoi que mai. Encara que avui he tingut una decepció. He mirat a Intenet per veure si figurava com inventor d’aquest artefacte i quina no ha estat la meva sorpresa quan he vist que l’inventor era una tal Lu Mei , una xinesa. Es veu que a la Xina, Egipte, Grècia i altres lloc d’allà ja es coneixia als 4000 anys aC.  A l’occident, si va arribar el paraigües, va desaparèixer anys després. A les nostres terres no es coneixia res semblant. Jo vaig ser el primer que el va reinventar i el va re introduir al món modern i d’això n’estic molt orgullós.

 

14/10/2014/