El que no té nom, l’innominat
com volia que se’l conegués, voltava pels passadissos guaitant a la gent
que esperava a ser atesa pels metges.
Les busques dels rellotges
rodolaven sense parar, passava un segon i un altre, fins a completar un minut i
després seguien segon a segon, minut a minut, fins a completar l’hora d’espera
i no solament una primera hora sinó una hora darrere altre com si l’esperança
no tingués fi i els malats tinguessin l’obligació d’aguantar pacientment fins
que s’obrís la porta i el metge, quasi com un califa, sense almenys saludar-los
mires l’expedient sense aixecar tan sols la vista cap el malalt, com si fos una
màquina més a reparar seguin l’actual protocol de la minsa garantia humana i
ell l’operari especialista.
Mentre els altres “esperadors desesperats” tant els que eren
en un baiard o en una cadira de rodes com els que pacientment eren asseguts a
les dures cadires de la sala, remugaven trenta mil exclamacions, ignorants de
si la causa era la peresa dels metges, la insuficiència d’instrumental o tal
vegada una carrega inadequada de
pacients a visitar.
L’innominat, també conegut com
Lucífer, observava que en aquell lloc de l’hospital recollia una gran dosis de desesperança
i d’imprecacions que faria valorar el seu negoci. Al cap dels anys, quan davant
del aleshores finat, obris la llibreta on apuntava sense misericòrdia les
frases dites per cadascuna de les persones, les confondria i podria
castigar-los llançant-los pels penya-segats plens dels xaragalls i les
bardisses de la perdició i caurien en el rocós i erm sòl de casa del seu Pare.
No tenia per que córrer, ja
que el treball s’ha de fer sense presses però sense pausa, per això treballava
en llocs on podia recol·lectar forces ànimes pecadores, malgrat l’enutjós
treball dels homes sacerdots de vestimenta negra i coll blanc, sempre trobava
alguna causa perduda que remetre al seu cap. Ambiciós com és, creu, “mala paraula aquesta que ha de procurar no usar” que finalment serà
recompensat i gaudirà d’asseure’s a l’esquerra del Maligne. Asseure’s a la
dreta de Déu és la millor posició per estar al seu costat però com el Maligne i
el seu avern és un món contradictori, a les masmorres infernals la millor
cadira per seure al seu costat es a l’esquerra.
Els metges, eren la seva
especialitat per recollir ànimes perquè sabia que la majoria havia perdut la
fe, ja no creien gaire en Déu, cansats de les pèrdues de vides entre les seves
pròpies mans, molts cops quan pensaven havien salvat al pacient.
Pacient, avui em sorprèn
aquesta paraula que vol dir?: una persona pacient o un pacient malalt o només
una pacient persona que aguanta sense protestar tot el temps que sigui
necessari per finalment ser rebut i rebre algun signe de cura.
Ara finalment he confessar-vos
la veritat, aquest descabellat escrit surt després de ser assegut en una sala
d’espera envoltant de una gernació de persones, essent una més dintre la
gernació, durant quasi set hores per ser atès per una persona que encara no sé
si era la metgessa o una infermera titulada o una simple auxiliar.
He de reconèixer que malgrat
he parlat de temps-estona almenys no havia cap rellotge de paret que sonés
regularment amb el seu insistent tic-tac ni anuncies el pas de les hores amb
les seves incomodes campanades.
TEMPUS
FUGIT...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada