Miquel Pujol Mur
Aquest cop la nostra colla els Enfangats portats pel desig de descobrir nous paisatges van decidir canviar l’horitzó de la nostra ruta de divendres. Els quatre membres del grup ens hem desplaçat al Montseny. L’Àngela, la Rosa, el Lluís i el Miquel, ben d’hora de matí hem sortit de Berga i hem baixat per l’autovia C-16, fins a prop de Manresa, per prendre l’Eix Transversal C-25 fins a coll de Revell, on hem sortit per agafar la carretera en direcció a Viladrau. Poc abans d’arribar a aquesta població hem girat en una cruïlla assenyalada en direcció a Sant Marçal i Santa Fe de Montseny. Durant part del camí hem tingut la poc afalagadora acollida de la Plana de Vic, a causa de la clàssica boira osonenca. Ben poca cosa vam veure del seu entorn, una mica més ni vèiem per on passava la carretera amb obres.
Em pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el propòsit de la sortida hem continuat carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del pont on la via asfaltada travessa la riera.
Una vegada aparcat el vehicle, com feia estona que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd.
La bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada en el punt més meridional d’Europa.
Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards. Enfilem tranquil•lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles. Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic.
De la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg, promotor de la seva construcció.
Des d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.) Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga distància. Tenir les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.
Després de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.
Una visita al cim (1706m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.
I ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en fites que ens tornarà al punt de sortida devallant per enmig de la fageda.
En l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem cansats però contents a la nostra Berga.
Malgrat ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.
Fotografies: Rosa Planell Grau Berga, 9 setembre 2011
Aquest cop la nostra colla els Enfangats portats pel desig de descobrir nous paisatges van decidir canviar l’horitzó de la nostra ruta de divendres. Els quatre membres del grup ens hem desplaçat al Montseny. L’Àngela, la Rosa, el Lluís i el Miquel, ben d’hora de matí hem sortit de Berga i hem baixat per l’autovia C-16, fins a prop de Manresa, per prendre l’Eix Transversal C-25 fins a coll de Revell, on hem sortit per agafar la carretera en direcció a Viladrau. Poc abans d’arribar a aquesta població hem girat en una cruïlla assenyalada en direcció a Sant Marçal i Santa Fe de Montseny. Durant part del camí hem tingut la poc afalagadora acollida de la Plana de Vic, a causa de la clàssica boira osonenca. Ben poca cosa vam veure del seu entorn, una mica més ni vèiem per on passava la carretera amb obres.Em pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el propòsit de la sortida hem continuat carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del pont on la via asfaltada travessa la riera.
Una vegada aparcat el vehicle, com feia estona que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd.
La bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada en el punt més meridional d’Europa.
Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards. Enfilem tranquil•lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles. Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic.De la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg, promotor de la seva construcció.
Des d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.) Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga distància. Tenir les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.
Després de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.
Una visita al cim (1706m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.
I ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en fites que ens tornarà al punt de sortida devallant per enmig de la fageda.
En l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem cansats però contents a la nostra Berga.
Malgrat ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.
Fotografies: Rosa Planell Grau Berga, 9 setembre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada