LA CABANA

Fa estona que camina, s’està fent fosc i aquell espès bosc no te final, a més aquella maleïda broma. Crec que m’he perdut –pensa- he de mirar on poso els peus, no es veu res. Ja es fosc del tot. Escolta... primer no se sent res, després comença a sentir els sorolls del silenci; un arbre que grinyola, el cant dels ocells de la nit, la remor dels seus passos i... altres sorolls que no identifica.
Potser hi ha algun porc senglar a prop, o molts? Hi si ha baixat algun ós?. El seu cos està atordit del tot, es vol quedar quiet, però els sorolls l’empaiten, s’entrebanca amb una arrel morta... Veu una petita claror al fons de la fosca, cap allà es dirigeix. Es una cabana de pastor, la porta està oberta; una espelma sobre la taula il•lumina la una mica la tenebrosa estança
- Ei! Que hi ha algú. –crida.
Es senten uns passos i uns grinyols, dintre la foscor apareix un espectre fantasmagòric amb una destral ensangonada. Uns ulls el miren fit a fit en la foscor. Paralitzat per l’espant, cap soroll pot sortir de la seva gola.
- Qui sou?, que voleu? –pregunta l’espectre avançant cap a ell.
- Jo..jo... -m’he perdut – anava a dir- quan sent una mà que l’agafa per l’espatlla, i quan ja sentia la destral damunt del seu coll... la foscor.
L’home es va retornar quan ja començava a clarejar, al terra d’aquella cabana , el vell jeia al costat amb la destral a la bora.
Ara amb un cafè dolent fet amb aquell vell fogó de carbonet l’està retornant,
- carai que en sou de nyicris aquests de Barcelona, us espanteu per qualsevol cosa.
- es que ... la sang... la destral...
- acabava d’esquarterar un porc senglar, que havia caçat a la tarda, quan heu aparegut, i al veure que estàveu a punt de caure, us he agafat per l’espatlla i ja us heu desmaiat. Després heu fet una bona dormida.