La colla aquest cop érem cinc a l’afegir-se el marit de la nostra companya Àngela a la nostra sortida. Formàvem la sortida l’Àngela, la Dolors, la Rosa, el Lluís i el Miquel. Com en comentat en altres ocasions no perseguim fer cap gran activitat esportiva però si gaudir de la natura i de cert exercici físic.
En arribar a Bagà es pren la carretera que puja a coll de Pal on deixem el cotxe en l’aparcament situat al marge de la carretera. En baixar del cotxe ens sorprèn l’aire fred que bufa malgrat ser el mes d’agost. Ràpidament ens enfundem les peces de roba que portàvem amb previsió. Ja es sap que per sortir a la muntanya a partir dels dos mil metres més val anar ben preparat de roba, bastons i aigua per què la climatologia pot ser canviant i més val evitar els ensurts.
Davant nostre s’alça el Puigllançada (2408 m.) però el deixem per un altre dia. I deixant-lo enrere enfilem el camí de l’excursió d’avui. Comencem a pujar una costa plena de herba que és una delícia trepitjar perquè sembla una catifa blana als nostres passos. Més amunt inicíem la pujada pedregosa que ens porta al Serrat Gran.
Un xic abans hem parat per fer una de les coses més importants de tota amigable excursió: l’esmorzar. És un moment de camaraderia i de bon humor que uneix als components de la marxa. Comentaris, algun acudit, idees per properes sortides, tot un súmmum vital expressat en breus moments mentre mosseguem un entrepà.
L’anècdota del dia: tres isards que corren i mengen entre mig de les roques i que de quan en quan aixequen el cap desconfiats i fan una mirada de reüll. Amb quina facilitat es belluguen i saltironegen entre el rocam. En el cel un voltor que inspecciona la terra des de l’aire.
Acabat el refrigeri continuem la nostra excursió fins coronar el Serrat Gran on trobem les formacions rocoses de la Cort dels Porcs. A partir d’aquest punt una baixada ens porta a la colladeta de Comabella. Clar, quan ets a baix que ens toca fer, pujar i aleshores remuntem fins a capdamunt de la carena. Seguim per la inclinada pujada dels rasos de Comabella fins dalt on es veu el refugi del Niu de l’Àliga. Travessem un pla on els cavalls pasturem i ens veuen passar sense fer gaire cas de la nostra presència. Què en són de bonics el cavalls en plena naturalesa! Mentrestant el voltor sobrevola majestuosament dalt del cel.
Una parada obligatòria en el refugi, una mica de cafè amb llet per reanimar-se una mica o per vici, que tot pot ser. I seguidament amb poques passes encalcem el cim de la Tosa. El següent i tradicional pas es fer les clàssiques fotografies del grupet, com sempre hi ha una persona que no surt en la foto però a continuació tenim un canvi voluntari de fotògrafa.
El vent fred que ens acompanyat tot el camí, tret de breus instants, segueix bufant. Tal cosa no fa plaent la nostra estància a l’ampla cim, però val la pena sofrir el seu incordi per admirar, girant com en un carrusel, les diferents valls i muntanyes pirinenques, el Pedraforca, Ensija, Núria i moltes més que faria que aquest escrit fos insuficient per anotar-les.
Senyor! Què n’és de formosa la nostra terra!
I per últim tornar enrere satisfets de la sortida i d’haver superat el seus 433 m. de desnivell.
Abans d’abandonar la muntanya en la darrere pendent un estol de perdius aixeca el vol a pocs metres de davant nostre.
Fotografia: Rosa Planell Grau Berga, 26 agost 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada