L´OQUET FELIÇ

Aquesta narració ve a raó d´un programa de televisió sobre la conducta dels animals. Etologia és la paraula que dóna nom a aquests estudis. Els ànecs i les oques quan neixen identifiquen com la seva mare al primer ésser que veuen. Hi havia un ànec, que seguia constantment a l’etòleg que el va treure de la closca de l´ou. A partir d’aquella idea he volgut escriure aquest petit conte.

Com li costa de obrir la closca de l’ou a la petita oca! És l’últim ou del covador. Els seus germans ja han sortit i corren tots en grup darrera de la seva mare que els ensenya el nou món. Potser és una mica més dèbil o l’ou és més dur. Però els seus cops de bec no el trenquen. La filla del granger s’acosta al niu i amb les seves mans fa un forat per veure quina pot ser la causa perquè no neix el pollet. I aleshores surt, primer el bec, després el cap i a continuació la resta del cos del petit animaló. Que n’és de bonic amb la pelussa tota groga i els seus ullets foscos i eixerits. Sembla un peluix animat.

El petit oquet està esmaperdut, com pot ser que tingué una mare tan bonica: Ulls blaus, cabells rossos en una cua i una veu suau que li diu moltes paraules amoroses, i fa sons molt fins i a més canta; no com els altres animals de la granja sinó en una veu més alegra i melodiosa. L’únic problema que hi ha és que al vespre no pot dormir amb ella i roman amb els altres. Però hi ha molta sort perquè quan sigui gran podrà ser a la casa amb les altres persones.

Tot són alegries per l´au, es fa gran i darrerament la seva mare, la Cristina com la criden els altres humans, li porta molt de menjar i coses molt bones. Serà
perquè es faci gran i així poder anar a viure amb ella i els seus pares. Ja han passat tres mesos des que la va veure per primera vegada i fa quinze dies que la seva “mareta” li dona cada cop més menjar. Quan la Cristina apareix, corre tot cridant amb el coll ben dret, i bellugant les ales i la cua, totes obertes i fent-les remoure l’aire.
.
Que n’és de bo el que li porta: molt blat de moro i, fins i tot figues, que en són de bones; i amb gran quantitat. Ningú com ell és tan gras i fort.

Sorpresa, altre cop la Cristina! – Corre al seu encontre, és estrany no porta el menjar a la mà i l’altre braç el du a l’esquena- Però, és la seva Cristina! La seva mà l’acarona el bec i un llampec platejat passa davant dels seus ulls. I després res més, només unes paraules que sent la seva ànima (Si les oques tenen ànima).

 Això és un bon foie gras, Cristina! Aquest, nena, si que val la pena, almenys 800 grams i tot rosadet i suau. Pel to del seu color l’has criat amb cura i l’has ben empatxat de panís i figues. Ens el pagaran molt bé al restaurant dels nous rics, el de cinc estrelles de la Costa.

Quants de nosaltres som tant infeliços com l’oc del nostre conte i ens deixem enganyar pels afalacs i les bones paraules.

I per acabar un poema que he copiat d’un glossari sobre la delícia del foie gras, menjar de reis. L’or rosat.

Oh tú, hígado de ángel
Suave manjar
Peso perdido
De nuestras delicias
Esplendor sagrado
De nuestra comidas,
Presente compacto
Riqueza bella
Intensa también
Forma adorable!
Tu dulce perfume es un arpa
Sobre nuestros paladares. Tu armonía
Toca los címbalos en nuestras lenguas
Y nos atraviesa enteramente
Con un largo escalofrío de placer”


Berga, 27 maig 2006