LES TREMENTINAIRES 6

CAP I CASAL

Han transcorregut uns quants anys, la Teresa i la Júlia han continuat vivint a Manresa amb la Paulina. La Teresa ha consolidat una bona clientela amb la parada que té al mercadet.

En moltes ocasions han visitat la senyora Desiree, cada cop més amoïnada per les mancances afectives del seu espòs. La pobra dona, malgrat la gran fortuna que posseeixen, té un batibull dins el cap entre el sexe, les modes, l’avenir, l’astrologia i una nova idea religiosa coneguda com a budisme que comença a fer estralls dintre de les dones de la bona societat. La veritat és que a la Desiree el que l’avorreix és l’aire de Manresa, una societat provinciana, lluny del bullici i de les recepcions de la gran capital, Barcelona, o donat l’alt rang militar de l’espòs, millor Madrid. Sap, per les cartes que rep de la seva germana sobre les reunions que fa la gran noblesa, d’allò més “chic”, com ella els explica. Ara intenta convèncer el seu estimat Nicolàs per fer un viatge a Paris, on una cosina li ha parlat de les mansardes on viuen els pintors. Li sembla que deu ser com anar a conèixer una nova raça d’homínids, més o menys com una sortida al zoo.

El Vicens ha baixat molts cops a Manresa, a vegades fins i tot els fills, el Josep i l’ Isidre. També més d’una vegada han pujat les dues dones al mas aprofitant èpoques de menys treball o per falta d’herbes, pega i d’altres remeis adequats als seus afers.

La Júlia ha acabat els estudis amb bones notes. S’ha acostumat a la vida de Manresa, tan diferent de la de Tuixén. Té moltes amigues, tant del col•legi com del mercat, on l’anomenaven la petita trementinaire, ara la jove trementinaire, i també amb gent dels voltants de casa de la Paulina. El Jordi-drac va ser despatxat de la taberna i no s’ha acostat més al mercat.

En ocasions, la Júlia ha acompanyat la curandera en malalties o en altres circumstàncies habituals, o no, en un barri obrer.

Han passat quasi cinc anys i la Teresa decideix fer l’altre pas. Ho porta decidit des que una matinada van sortir del poble per agafar la diligència que els va dur a Berga.

Una nit, mentre sopen, ho comunica a la Júlia i a la Paulina.

 La propera setmana marxem a Barcelona. He pogut comunicar-me amb la Carme, la meva cosina de Barcelona i ens tindrà preparat un lloc a casa seva mentre no trobem un habitage per estar-nos. Hi ha molta gent que fa camí cap a la capital de Catalunya, segurament encara hi haurà un lloc per nosaltres, les de muntanya.

La Paulina deixa anar un sospir, s’havia acostumat a la presència d’ambdues al seu costat. La Teresa és una mica eixuta de caràcter, sobretot quan està sola, quan hi ha el Vicens, fa un canvi radical. Ara la joventut i l’alegria de la joveneta omplen la casa de rialles i de llum.

La Júlia sap que la mare fa això per millorar la seva vida, segurament la Teresa viuria més tranquil•la al mas, però no vol que l’esdevenidor de la seva filla depengui d’un casament. Malgrat tot, unes llàgrimes brillen als seus ulls com si fossin un llac de muntanya en rebre els primers raigs de sol del matí.

 Que n’ets de decidida mare, com saps que ens anirà bé.
 Mira noia, si no ho provem, no ho sabrem. De gent indecisa no s’ha fet res de nou. I si no va bé, cap al mas altre cop.
 Al mas no, mare. Aquí, a Manresa, s’hi viu millor.
 Fota’t, la punyetera encara se’ns tornarà una mossa de ciutat. Que no te’n recordes quan no volies marxar del poble.
 Això fa molts anys. La culpa és vostra, mare. Em veu fer canviar i ara us queixeu.

Poques paraules van haver-hi més, i en un tres i no res la marxa va ser enllestida. Tal com ha dit la Teresa estan a l’estació acomiadant-se. Porten els clàssics mocadors de farcell amb les herbes remeieres, les llaunes i, a més una concessió de la Teresa, vers la Júlia, ha incorporat una maleta de cartró per portar la roba. El Vicens ha baixat de Tuixent per ajudar la seva dona i la seva filla a pujar tots els seus atuells al tren. A Barcelona les esperarà la Carme, la cosina.
La càrrega ja és dins el vagó, molt a prop on s’asseuen les dues dones. A l’andana tot són plors, llàgrimes i abraçades també alguna rebequeria dels petits que volten amb les famílies. Més d’una mare ha de fer una tibada de braç dels petits trapelles.

Un petó, una abraçada i un escriu-me són els fets i les paraules que se senten majoritàriament entre els viatgers i llurs acompanyants.

La màquina treu un fum negre i espès que segons el vent, embolcalla les persones. Aleshores el maquinista tira d’una corda i un estrident xiulet fa callar i ensordeix a tothom. Els viatgers s’afanyen a pujar els vagons i cercar els seus seient. Surt el cap de l’estació amb la seva gorra vermella i agita la bandera, també vermella, i dóna sortida al comboi. Llavors la locomotora deixa anar un baf humit entre esbufecs, cops dels topalls dels vagons i estrebades surt de l’estació i agafa velocitat lentament, mentre fa sonar el xiulet repetidament.

Unes mans agiten mocadors, tant en l’andana com des les finestres del vagons. Ja la distància separa els uns dels altres i aquest mateixos mocadors serveixen per eixugar-se les llàgrimes.

Ha començat una nova aventura per les nostres trementinaires.

Berga, 29 abril 2008