RECORDS

El plor de la petita m’ha despertat i ja no he pogut tornar-me a dormir, altre vegada aquells mal sons i pesadilles retornen al meu cap. Miro el rellotge, són les quatre de la matinada. M’aixeco i em preparo un got de llet, mentre me’l prenc miro per la finestra i contemplo aquells llargs carrers solitaris de Buenos Aires a aquella hora de la matinada, només passa aquella vella furgoneta amb els escombriaires, que recullen la brossa, i algun matiner que ben abrigat va cap el treball.

Altre cop aquells records punyents colpejant amb força dintre el meu cap, talment sembla que fos ahir i ja han passat deu anys des que vaig arribar a aquest país fugint del terror de la barbàrie, de la desesperació...de la mort.
També es barregen records més tendres de la meva infantesa allà a Berlín, on el meu pare era sastre, jo el mirava bocabadat mentre tallava i cosia aquells vestits que portarien la gent important de la ciutat, i aquelles llargues nits on la mare també cosia, recordo el seu esperit jovial, tot i els seus primers cabells blancs, les tendres cançons que cantava i com jo a vegades em quedava arraulit a la seva falda i m’adormia.

Fins que van començar les persecussions i l’horror. Encara no és parlava de guerra, però Hitler i els seus ens la tenien declarada, només pel sol fet de ser jueus; perquè ens tenien tant odi? Aquella maleïda organització de la SS , que es va emportar al meu pare i als demés homes. A les dones i als nens ens van confinar en aquell maleït “getto”, on vivíem tots amuntegats, però sobrevivíem ajudant-nos mútuament, havíem muntat aquella espècie de Consistori on es donaven sol.lucions improvisades als problemes més urgents.

Només tenia disset anys quan em van deportar a Auschwitz, allò era un veritable infern, la humiliació de quan ens van despullar de totes les nostres pertinences, rapant-nos el cap i marcant-nos el braços amb aquell ferro roent igual que fóssim xais, i aquells uniformes tots iguals que no aturaven ni el fred ni la calor. Ens van arrencar anells i medalles i fins a un amic meu li van arrencar les dents d’or que duia al viu, eren monstres, aquells guardians que teníem.
Com que era jove i fort em van destinar al Comando Canadà, et feien treballar molt, però tothom temia anar al Comando Soer, perquè els que enviaven allà ja ningú tornava. El pitjor dia de la meva vida va ser quan vaig veure marxar-hi la mare i la meva germana, i jo era allà i no podia fer-hi res, encara veig les seves cares blanques i demacrades pujant a aquell camió. No sabíem on els portaven, ni que passava, però aquell fum i aquella pudor a carn cremada. Ningú deia res però tots intuíem que era anar cap a la mort.

Sempre recordaré el dia que vaig veure en Rüdolf allà, havíem anat a l’escola junts quan érem nens i ara convertit en aquell capo de la policia de la SS, no m’ho podia creure; a vegades em mirava, però no va em va dir mai res, fins aquell dia, quan em va enviar a l’estació a carregar un tren que anava cap a Stuttgart, era a tres dies de tren passant per diferents controls. Mentre cridava agressiu donant ordres, va dir-me baixet:
-Abans d’arribar a Sttugart, el tren passa molt aprop de la frontera amb Suïssa. -Jo anava carregant embalums en mig dels altres captius, feia con si no el sentís, però parava l’orella tant com podia
- Aprofita l’ocasió, no set presentarà mai mes, -va mormolar gairebé imperceptible.
-Gràcies, -li vaig fer, més amb la mirada que amb la veu
Quan el tren ja arrencava i es tancaven les portes ,vaig fer un salt i em vaig trobar a dintre entre els farcells, vaig passar tres dies allà, sense menjar, mirant per una petita escletxa, només bevent aigua d’una cantimplora que portava, i mirant d’evadir els controls quan feien alguna parada.
Al tercer dia, pel paisatge i les muntanyes vaig calcular que estaríem prop de la frontera i abans el tren no arribes a Stuttgart, vaig saltar del tren per una petita pendent d’herba verda. Vaig caminar dos dies per entre prats i boscos,fins que quasi extenuat del tot vaig arriba r a aquella caseta perduda entre les muntanyes. L’hospitalitat d’aquella bona gent i la seva ajuda, em van retornar a la vida. Vaig treballar una temporada amb ells , ja que els faltaven braços per la feina de recollida de la collita de l’estiu que es presentava bona. Em van aconseguir un passaport i també em varem obrir un petit compte amb uns quant calerons, que em van ser de gran ajuda quan vaig decidir fer el gran salt i embarcar-me cap a l’Argentina.

Estic tant capficat en els meus pensaments que em dono un gran ensurt quan sento aquelles veus que s’apropen tot rient
-Rudy, una altra vegada sense dormir, em diu la Helen que te la nena als braços i li va parlotejant -que ja son les set del matí.
Al sentir-les torno de cop a la realitat, la meva nova realitat, que són la Helen, la meva esposa i la petita Shusha, la nostre filleta, i aquest país, que ens ha acollit i on hem arrelat, però, que per més anys que passin mai oblidaré els meus orígens i l’horror viscut.
RUDY WEIWANT –Buenos Aires- abril de 1954

(Anna M. Guilanyà Gener de 2009)