EL QUADRE
La vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble no té cap semblança amb la dona actual.
Certament s’ha tornat una gran professional en el món sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara, exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
És una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit automòbil pels seus desplaçaments.
En ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a les gallines i els altres animals del corral.
El germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües en parlen com d’un nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.
Malgrat tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions, quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari dels records del passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols, fan mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.
La Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col•legi li pregunten:
Júlia. com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge, rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.
Una vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat a un poble perdut.
Per evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a fora.
Certament el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu, somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que l’envolta.
Fa uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.
Li van presentar com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert accent francès i que posseeix uns ulls que sembla que travessin les persones, cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.
Va ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
Usted, no c’est pas possible. No compri - L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’ arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament il•luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones despullades de la pintura i indicant-li crida.
És vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un cop al front, com si una llum hagués aclarit la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol...
Jo no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.
El pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.
Això, ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.
La Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i dels colors.
“Les mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.
La Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va fer la mare, enamorant la filla. Va saber poc després, que s’havia tornat a París.
Berga, 5 de juny de 2008
La vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble no té cap semblança amb la dona actual.
Certament s’ha tornat una gran professional en el món sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara, exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
És una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit automòbil pels seus desplaçaments.
En ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a les gallines i els altres animals del corral.
El germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües en parlen com d’un nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.
Malgrat tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions, quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari dels records del passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols, fan mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.
La Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col•legi li pregunten:
Júlia. com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge, rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.
Una vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat a un poble perdut.
Per evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a fora.
Certament el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu, somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que l’envolta.
Fa uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.
Li van presentar com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert accent francès i que posseeix uns ulls que sembla que travessin les persones, cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.
Va ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
Usted, no c’est pas possible. No compri - L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’ arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament il•luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones despullades de la pintura i indicant-li crida.
És vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un cop al front, com si una llum hagués aclarit la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol...
Jo no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.
El pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.
Això, ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.
La Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i dels colors.
“Les mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.
La Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va fer la mare, enamorant la filla. Va saber poc després, que s’havia tornat a París.
Berga, 5 de juny de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada