És una joveneta que va corrent pel bosc buscant un lloc on amagar-se dels que la persegueixen i ha trobat una petita casa, en una clariana rodejada d’arbres, tota bonica i ben pintada. Truca, i la porta s’obre per sí mateixa i entra corrent. A dins hi ha una taula amb tres cadires: dues de grans i una de més alta i xica; i és parada amb els plats, gots i coberts, sempre dos jocs per a grans i un joc per a un petit. També hi ha dos llits grans i un de petit. Tot és molt net i polit. Es veu que l’habita una feliç parella d’óssos que tenen un fill petit. Mentida podrida! Els óssos no són animals gregaris, no viuen en família, sinó que són els grans solitaris de la natura. Tot just es troben en l’època de zel, fan la feina pertinent i cadascú continua pel seu camí. L’óssa cria els fills fins que creu que ja són suficientment grans, aleshores els foragita del seu costat i que s’espavilin. En un cau d’óssos hi ha pèls i puces per tot arreu, per tant d’això de la neteja i pulcritud, res de res.
Perquè dormen la parella d’adults en llits separats, es què tenen alguna desavinença?
La jove cansada es fica dins del llit petit i com que està molt esgotada pel llarg camí recorregut s’adorm ben aviat. A la poca estona arriben els óssos, la parella i el petit, i queden esglaiats al veure que ha ocupat la seva casa. Es miren els uns als altres i fan carrisquejar les dents. La dormida jove desperta de cop i, veient els animals, agafa un garrot que ha deixat vora del llit i fent tres passades ràpides, els acolloneix i s’amaguen en un racó de la casa. Vet aquí, que de cop i volta la porta queda oberta de bat a bat, empesa per una dotzena de nazis que són els que persegueixen a la noia.
Bé, ara us en faré cinc cèntims. El nazis segueixen la jove ja que els envia l’Opus Dei, perquè és una descendent de Maria Magdalena (del Codi de Vinci, enteneu) i perquè pensen, a més que els portarà fins al Sant Grial, la copa del Sant Sopar. Aquell banquet que se celebrà abans que Jesús aconselles al seu amic Judes, que ja era hora que el lliurés als sacerdots del Sanedrí (segons l’evangeli de Judes Iscariot). Mentre tant, la noia es defensa amb les arts marcials apreses del seu oncle, en Kung Fu. L’ós mascle que s’aprofita de l’ocasió per agafar-se a l’óssa per tenir uns petits entreteniments d’ordre sexual, veu de reüll que entra a la casa el “oberleutenant” dels teutons i veient-li l’esvàstica que porta en un braçalet a la màniga, diu:
Redimonis, si és Luzbel- I es treure la caputxa sorgeix de sota Sant Miquel que salta directament contra el Senyor del Mal. L’óssa molt empipada perquè no ha arribat a l’orgasme, també es treu l’embolcall del cap i resulta que és Sant Gabriel, l’altre comendatari de les forces celestials. Els àngels són representats pictòricament com asexuats.
Quin batibull s’ha armat dins de la casa, tots lluiten contra tots, la descendent de Maria Magdalena, Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafel, que s’ha tret la disfressa d’ós petit, per un cantó i per l’altre, Lucífer, Dràcula que ha resultat ser qui mana els nazis que són dintre de la caseta, per l’altre bàndol. Pobre llar tot salta pels aires, tot els mobles a trossos per terra i cada combatent aprofitant-se del pal més gros que pot agafar per pegar al contrari. Els plats i gots voleien com projectils. Tot es trenca. Imagineu-se el soroll que fan que arriba a les oïdes d’en Bush que telefona a en Blair i l’hi diu:
Tu “nano”, aquests deuen de tenir armament nuclear, és qüestió que els envaïm- Hi envien dos milions de homes armats per acabar la guerra. I això és un fotimer de cops i empresonaments; es dispara i bombardeja a qualsevol. En Bin Laden hi fica el nas i surt corrent. Va dient:
No ens fiquem amb aquest merder.
Però això no és tot, de sobte apareixen tres personatges més que ningú sap on han sortit. Un és d’alçada mitjana, corpulent, amb bigoti gris i cabells blancs. Té els ulls xinats amb grans bosses a sota i crida amb una veu forta i gruixuda, quasi de taverna.
Ei, nois que esteu fent, no sabeu que no es pot fer soroll i trencar-ho tot.
De moment sembla que tothom li fa cabal però, els dos que el segueixen, en la seva presa per ser el primer a passar per les restes de la porta, li donen una empenta que el fa mig caure de genolls a terra. La veu del més prim i alt comenta:
Por qué hemos de procurar la entente, el buen talante de esta nueva España”
L’altre, el de la barba i l’accent gallec, encara donant empentes per poder entrar diu:
“A mí, mis correligionarios, venid que hemos de salvar la España del Cid”
En aquest moment tot s’esvaeix, cobert per unes boires que canvien de color: gris, blau i rosat. En les bromes es transparenten els nostres personatges que en les seves lluites, sembla com si fos una dansa que interpreten en un ballet. Poc a poc, es veu la tènue claredat d’uns fanalets orientals, aquells rodonets i de colors; hi trobem als nostres ben estimats amics en el Lotus Blau. Just! El fumador d’opi d’en Tin Tin! Són tots estirats en catifes, fumant-se una pipa que els porta una geisha i endormiscant-se amb pau.
Ostres! Què he escrit en aquesta narració? Clar, ara ho veig, m’he quedat fent una becaina veient les noves del Telenotícies del migdia, i de tot, el conjunt ha sortit aquest conte desgavellat. Vaig a prendre una dosi de bicarbonat per l’acidesa i una aspirina pel mal de cap.
Berga, 8 de juny de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada