LES TREMENTINAIRES 4

ESTADA A MANRESA 2
En arribar a la porta de la sala de cosir de la senyora, el criat truca lleument, cosa estranya en una persona tan seca i estirada, i quan de dins una minyona obre, amb un gest els indica que passin.

Si a la casa hi ha finestral grans, i tota ella és lluminosa, el sol entra travessant els diferents vitralls, però la claror, la llum de la saleta, és neta i transparent.

Hi ha la senyora mig asseguda, d’una edat semblant a la de la Teresa. Més quina diferència, l’una és una dona de pagès acostumada a fer esforços, a carretejar i a caminar per fer anar endavant la casa i la família. La Desiree, la senyoreta Desiree, com li deien les criades, és com una nina rosada i de faccions suaus. Si alguna vegada el sol de la muntanya ha maculat aquesta pell tan fina ha estat fa molts anys i s’han utilitzat moltes cremes per esborrar-lo.

De seguida saluda la Teresa amablement, es nota que l’aprecia enormement i a més s’interessa per tota la família. En veure la Júlia li fa un petó endolcit i sonor i li diu:

 Oi, quina nena més bonica - Mentre amb una mà finíssima li acarona la galta.

Les minyones serveixen te i pastes. Sempre seran presents en el record de la la Júlia el gust d’aquestes pastes, suaus com la senyoreta Desiree, untuoses com els seus petons, però finalment agradables i que es fonen delicadament en el paladar. Altra cosa és la beguda, sosa i sense sabor, perquè li donen el nom de te, això no té ni punt de comparança amb el gust i la força del te de roca, però com que la senyora amb aquella veu tan dolça i ensucrada, diu que és anglès, tothom somriu satisfet.

Al cap d’una estona la senyora fa sortir les minyones, tret de la seva dama de companyia, una cosina conca, i la Teresa aleshores li treu el pegat de tabac negre, li neteja i li frega amb una essència aquella pell esblanqueïda.

 Ai, per fi! Mira Teresa, el meu marit amb aquest pegat ni se m’acostava. Ja tenia por que se’n busqués una que no estigués apedaçada. Aquest home de lluny, difícil, i de prop, capritxós. Ai, els homes!
A la fi, seguint el mateix protocol de la minyona i el criat, surten de la mansió, més a la faltriquera de la Teresa sonen les monedes amb què l’ha pagat i a la seva cara un somriure entreobre els llavis, generalment sempre closos.

Fan un volta i passen pel Mercadal, on la Teresa vol muntar l’endemà una paradeta per vendre els remeis i donar-se a conèixer als manresans. Vol provar no haver d’anar pels camins i els pobles de pagès.

Ben d’hora al matí següent la Teresa mou la Júlia que encara està dormida.

 Anem-hi noia, que hem d’anar al Mercadal. Ets la darrera a llevar-se, fins i tot, la Paulina t’ha fet una mica d’esmorzar. Diu que estàs massa seca.

En aquests moments se senten uns cops desesperats a la balda de la porta d’entrada i uns crits planyívols.

 Paulina, obre! La mare de Déu, com triga! Què faré? Paulina, per favor, corra!
 Què et passa, Cinteta? Què són aquests crits?- pregunta la Paulina en obrir la porta.
 La mossa, que no sé què li passa, ha fotut un crit, s’ha agafat la panxa, ha fet un mullader i ha caigut a terra. Ai Paulina, aquesta mosses que no saps on van, són l’hòstia. La mare que la va parir!
 Calla, que ets tu. Correm a veure què li passa- girant-se cap la Teresa li comenta- Deixa’m la Júlia, després ja la faré arribar a la parada.

La Teresa ho consent i marxa cap al Mercadal, la Paulina i la Júlia corren cap a casa la Cinta.

En entrar a la cuina la Júlia mira badoca la figura caiguda a terra que intenta baldament aixecar-se mentre gemega suament. La Paulina només d’entrar olora fortament i es fixa en l’aigua de terra, s’acota, mulla els dits i se’ls acosta al nas, i sobtadament queda amb la cara blanca com la cera, parlant a la mare.

 Cinta, la teva filla ha de parir. Ha trencat aigües i el nen se’ns presenta d’un moment a l’altre. Què tens preparat? I la llevadora?

La Cinta queda com estabornida, amb els ulls oberts com plats i fitant ara la noia ajaçada, ara la Paulina, parla amb un fil de veu trencada, mentre es deixa caure en una cadira:
 Embarassada, nen, preparat, llevadora... Però què dius, tu estàs boja. De qui?
 No ho sé, ho parleu després. Cinteta, au, maca! Posa roba a bullir i prepara aigua calenta. Teniu alguna llevadora...
 Si no en sabia res. Mare de Déu... Senyor... Quina ximpleria. A mi m’ha de passar! Si vaig cada diumenge a missa. Aquesta mala pècora! Qui serà el maleït pare?

Mentre la Cinta entre malediccions i renecs escalfa aigua i posa roba a bullir uns joc de llençols que havia preparat per la dot de la seva filla.

 Ara tant si val. A veure si hi ha algú que a més vulgui carregar amb el crio- murmura tristament.

La Paulina amb l’ajuda de la Júlia, ha aixecat a la Quima, que així s’anomena, l’acompanya fins al llit i treu els cobertors i les mantes. Aleshores posa un llençol blanc que hi ha en una cadira i tapa la màrfega. La despullen, deixant-la només amb una camisa, i queden esparverades de les faixes que fortament dissimulaven el seu estat , i a poc a poc, la fan jeure en el llit.

La Júlia coneixia, per haver ajudat a la masia al seu pare, com parien els animals, però aquest cop la cosa era diferent. La Quima es retorça, crida i gemega mentre es clava les ungles en el palmell de les mans. Altres cops es mossega els llavis a mida que els dolors del part es van succeint cada moment més propers. A vegades entre singlots se la sent parlar mig mussitant.

 Ai, ai, que em trenco, Ai, quin dolor, m’ho arrenca tot de dintre. Ai...

Mentrestant la Paulina li dona certs massatges fent-li pressió per ajudar el fetus a encaminar-se dins els ossos dels malucs. Han passat diferents fases de dolors, cada cop en menys temps, i la Paulina dóna la criatura com encaixada.

La Cinta mira asseguda en una cadira i les llàgrimes li rodolen dels ulls en veure sofrir la seva filla.

La Júlia ajuda la Paulina en tot, només un murmuri fa que es mogui i atengui tant les seves instruccions con consoli la partera. La Paulina manà.

 Ara, que ve. Agafa-li les mans i no la deixis malgrat et faci mal.

La Quima es posa en tensió, crida i fa un ronc fosc, com un gemec curt, llavors la forma d’un cap sobresurt de cop del baix ventre, la Paulina ràpidament agafa el cap i amb un suau moviment de rotació treu el nadó i la placenta que la nodrit durant nou mesos. Un copet a l’esquena del xic i aquest comença a plorar. La Paulina li entrega a la Cinta dient-li:

 El teu nét. Aquest no et donarà sorpreses.

La Quima fa una ullada al seu fill, el toca i queda adormida poc després.

La Paulina ràpidament atén la criatura, la renta i l’embolcalla amb la roba que ha tret l’àvia de l’armari.

 Caram de qui és aquest roba.
 De quan va néixer la Quima. La guardava per a un nét, no per a una sorpresa.
 Va, no et preocupis, potser tot es resoldrà bé.
 Déu ho faci, que dels homes que tria la tanoca aquesta me’n refio poc.
 Va no siguis així, no és mala noia. Una mica boja i alegre, però bona persona. Cuida-la i parleu-ne.

Es gira cap a la Júlia, que escolta atentament i posant-li la mà a l’espatlla li dóna una dolça empenta i li diu:

 Anem, Júlia, avui ens hem guanyat un bon esmorzar.
 Paulina, els animalons surten de potes i el nen no ha sortit així, per què?
 Mira la pubilla com es fixa en tot! Malament aniria que sortís de peus, ens donaria molta feina i ja veuríem. Surten tranquil•lament de la casa i cansades marxen a la casa seva.

Berga, 17 abril 2008