AQUEST MAR DE COLOR DE VI

Avui és  l’últim dia que veig aquest mar des d’aquí,  aquesta posta de sol dins l’aigua, aquests  bonics colors  reflectint-s'hi dins,   aquest mar de color de vi ... aquest mar, aquest color que t’han ens havia captivat i una de les raons per venir a viure,  bona part de l’any, en aquest poblet de Mallorca, arrecerat sota la serra de Tramuntana,  al costat del mar.

La primera vegada que vam venir en aquest lloc, des de la terrassa del hotel, també miràvem una posta de sol com aquesta. Recordo com brindàvem amb una copa de vi  del mateix color que el mar, després aquells moments dolços i apassionats que van seguir  mentre els últims raigs del sol anaven desapareixen dins l’aigua i la fosca queia sobre nosaltres , que no gosàvem trencar la màgia del moment. Després la  nit apassionada que van viure.

Érem molt joves, era la primera escapada que fèiem sols amb el Ricard i davant aquell mar ennegrit ens  vam jurar que ja mai més ens separaríem. Vam acabar els estudis, llavors les primeres feines, sempre junts. Els primers anys fèiem una escapada cada estiu en aquest poblet mallorquí, que tant ens havia captivat, més tard, ell va trobar una feina a l’illa, com jo treballava des de casa, vam decidir viure una bona part de l’any aquí,  a  San Elm, no massa lluny de la capital i gaudint de la tranquil·litat d’un lloc petit. 

Des de la petita terrassa podíem guaitar la nostre terra que s’endevinava a ponent i ens delectàvem amb aquestes meravelloses postes de sol, amb la varietat de colors,  segons el moment de l’any, o la disposició dels núvols i altres factors que anaven des dels  rosats, ataronjats, lilosos, blaus foscos o grisosos ... i aquest color de vi, que tan ens fascinava. Vam ser molt feliços en aquest lloc, però les coses canvien.

És trist haver de deixar això, després de deu anys de viure-hi, segur que ho trobaré a faltar, però les coses sempre acaben. Aquell amor que havia de ser etern no ho va ser  tant, almenys per part d’ell. Fa poc que em vaig assabentar que m’enganyava amb una companya de feina. De fet, ja feia temps que el notava més fred i distant , però em deia que eren manies meves, que com últimament al despatx tenien  molta feina estava més cansat que de costum.

Jo el volia creure, tot i les meves sospites, necessitava creure’l, ja que encara l’estimava i l’estimo, però ahir en vaig tenir la certesa i ell no ho va negar, llavors  em vaig enfonsar del tot, ell va marxar i jo m’he passat la nit plorant.

Acabo de recollir totes les meves coses i demà torno cap a Barcelona, al meu pis d’allà, que per sort mai havíem deixat. Aquí és queda una part de la meva vida. Aquesta nit també la passaré  en blanc , però pel matí, el vaixell em portarà a casa. El sol ara ja va a la posta i avui l’aigua també té aquells   colors granats, vermellosos com molts dies, però per mi avui aquest mar és de color de sang, la sang que vessa del meu cor apunyalat i adolorit.

19/11/ 2018/