ULLS DE DONA. III

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven. 

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) 

Sense donar cap senyal de l’orgull ferit va fer espiar i seguir a la seva muller. Fins i tot, va desitjar que podia haver estat un perdonable moment d’ofuscació a causa d’un insospitat desig. Volia creure que només seria una cosa baladí sense continuïtat. Però els informes van ser concloents. El pintor i la Raquel aprofitaven qualsevol circumstància, qualsevol oportunitat, per trobar-se i estimar-se. 

La venjança ha de servir-se freda, és una màxima que forma part de l’ideari del senyor Joan. Mai i amb ningú val la pena escridassar-se ni barallar-se malgrat que el motiu sigui important. Va deixar passar el temps.  

La Raquel no va sospitar res. Ni el senyor Joan va fer cap referència  a les seves absències. Tampoc a la manca d’interès personal entre ells. La dona va descuidar l’administració i l’embelliment del gran edifici on vivien. La Raquel volava com un ocell lliure i cada cop era menys discreta en el seu afer.

El senyor Joan per mitja de la Maria, la minyona, va contactar amb un home que volia emigrar del país. A canvi de diners va planejar la seva venjança. Un capvespre, que anaven el pintor i la Raquel en cotxe un gran camió va estavellar-se contra el vehicle en que viatjaven. Com sempre cercaven llocs recondits i solitaris pels seus encontres ningú va escoltar ni veure res. El xofer, l’home contractat, va marxar deixant el gros vehicle encastat contra el de la parella. Aquella mateixa nit embarcava a un vaixell que salpava de matinada a un país on pensava trobar la terra de promissió. 

Quan finalment van auxiliar a la parella, l’home era mort i la Raquel molt mal ferida. A causa del traumatisme va quedar tetraplègica  i de l’ensurt va perdre la veu. Només els ulls mostraven la seva pena i el seu dolor. El senyor Joan no la va abandonar. Quan en l’hospital van dir-li, que no podien fer res més per la seva salut la va portar a la mansió. Aleshores la va recloure en una gran i formosa habitació. Mai li va mancar res. Va tenir sempre suficients infermeres para que la cuidessin. Poca cosa li era necessari, tancada en si mateixa, immòbil, sense poder enraonar, nomes els ulls tenien vida quan no estaven plorosos. 

El senyor Joan entrava a l’habitació en alguna que altra ocasió i sempre hipòcritament es planyia del pèssim estat de la seva dona. Ningú, per discreció va voler esbrinar com i on havia estat trobada ni amb quina companyia. Aleshores el senyor Joan va comprendre que molts dels  coneguts que els sovintejaven coneixien de sobres l’aventura de la seva muller.  

El senyor Joan, mentre fuma l’havà, contempla el quadre de la formosa dona, tan diferent a la reclosa a l’habitació. En aquestes entra de nou la Maria, acota el cap i li diu:

¾     La senyora acaba de morir. Cridarem al metge pel certificat de defunció. La vol veure per darrera vegada? Tingui l’anell de casament li ha caigut del dit a l’expirar.

¾     No vull veure-la. Vaig anar-hi ahir. Que se’n cuidi l’administrador. Que no manqui res. La dipositin al costat de la senyora. Que hi posin forces flors. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur.