Aquest estiu ens
ha fet gràcia recórrer la part del país francès anomenat també país català. La
majoria dels carrers dels diversos municipis per on passem, en les nostres
pujades i baixades, llueixen múltiples
senyeres quadribarrades.
Desgraciadament
la quantitat de d’ensenyes no guarda relació en l’ús de la llengua, sigui en la
forma occitana, també aranesa o la nostra pronúncia catalana.
Però el títol de
l’encapçalament no ve portat per cap raó sòcio-polític ni voler demostrar el
nostre catalanisme.
La veritat és
que caiem sovint en la temptació fruit de la nostra gormanderia.
Hem visitat
diferents poblacions del Capcir, però sempre, desesperadament no ser com
dir-ho, finalment anàvem a parar a Formiguera (Formiguères, en francès).
I a on? És clar
i molt fàcil d’endevinar, a la plaça de l’Ajuntament, paret per paret, amb
l’església de Santa Maria. No hi ha res a dir, és el lloc més cèntric i por on
passa la carretera.
Fins ara tot és
molt correcte, cèntric, ajuntament, església parroquial, restaurants i bars,
tot un exemple d’espai comercial ben aprofitat i amb moltes i diverses
activitats.
Però la nostra
perdició, si perdició amb totes les lletres, més quan sempre parlem de que hem
de perdre algun que altre “quilet”. Doncs no, davant del temple els nostres
ulls sempre trobem el forn-pastisseria d’en Papou.
Mirar el seu
interior i contemplar amb ulls libidinosos els pastissos, els petits
recipients plens de crema i curulls de
fruites boscanes: aranyons, gerds, mores, etc.
Què hi podem
fer? Caure amb la temptació i oblidar-nos dels bons i saludables propòsits.
Entrem, comprem i després ens ho mengem. No sé si el Senyor ens perdonarà el
trencar- los, els bons propòsits, però és un plaer terrenal el paladejar-los.
Després la
bàscula ens recriminarà la nostra mala conducta. Però que anem a fer som
simples i dèbils humans. Mea culpa, mea
culpa i endavant.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada