LA NIT DE SANT JOAN. I

Fa poc he publicat una llegenda copiada de les “Bruixes d’El Brull”. Com el tema de les bruixeria és força recurrent en aquesta ocasió he creat la meva pròpia llegenda. 

El lloc és innominat, podia ser qualsevol dels nostres indrets on hagués hagut un castell. Desitjo que aquest relat us sigui entretingut.  

Feia forces anys que les bruixes s’ensenyoriren de les ruïnes del vell castell. Aquest havia estat una poderosa fortalesa que havia deturat el pas de moltes hostes enemigues. Actualment només eren unes runes on encara en certs caus recondits s’hi podia malviure.  

La gent del poble proper així com la de la majoria dels masos disseminats del terme tenien molt temor de les bruixes i del seus maleficis. Sabíem que eren cruels i que més d’una ocasió robaven de les cases veïnes un animal ben cuidat i grasset. Durant la nit es sentia des de molt lluny a la pobre bèstia bordar o miolar fins el  esgarip  final. 

Males veus també comentaven que en més d’una ocasió alguna criatura de bolquers  també queia en les mans de les seguidores de Belcebú. En les nits dels solsticis s’escoltaven els seus plors per tota la vall. Però sense senyors ni guerrers al castell els camperols no gosaven enfrontar-se. 

S’apropava la nit de Sant Joan. El temps com si vulgues competir en les fogueres del sacrifici era ardent. Als humans el hi costava respirar aquell aire calent i sec.  

Feia poc temps havia arribat per fer-se càrrec de la parròquia mossèn Robert. Era un jove capellà acabat de sortir del seminari. L’antic rector havia estat una bona persona que tenia una cura molt minsa del seu ramat de feligresos. Ja era vell i sord quan es feu responsable del terme. Amb els anys això no va millorar sinó que va anar a pitjor. Sord, gran i vell no podia moure’s gaire pels camins del terme parroquial ni a peu ni cavalcant en una petita somera. I com la seva sordesa era tan gran no sentia en cap moment ni les exclamacions de la gent ni el lament dels animals quan eren immolats al dimoni. S’anava al llit tranquil·lament i durant la nit res pertorbava el seu son. Va morir en una d’aquestes plàcides dormides. 

En aquesta nit de Sant Joan les bruixes i un pobre bruixot, que les seguia com ànima en pena, van voler guanyar-se més al seu amo infernal. Per celebrar l’aquelarre d’estiu havien capturat a la Raquel. Una noia jove i verge, filla dels masovers  d’un dels masos benestants de la comarca. Prou havien els pares intenta negociar una recompensa per que fos retornada la seva filla. Més les bruixes amb quatre encanteris malignes s’havien mofat de tots els joves mossos i de qualsevol altra persona que s’atrevís a intenta per les bones o a la força salvar la gentil criatura. 

Tant el pare com la mare ploraven en les seves habitacions per la sort de la seva filla. Ningú havia comentar al jove capellà la situació, ja que com era nou no coneixia pràcticament a ningú, i el tema de les bruixes era tabú a la contrada. 

Després de sopar, i llegir la Bíblia, mossèn Robert va sortir a respirar una mica d’aire fresc  de la nit al patí de la casa rectoral. Només havia fet quatre passes i anava a asseure’s en un pedrís quan el van sorprendre els crits i les riallades que escoltava a les ruïnes,  mig derruïdes del castell, que ell creia abandonades.

Eren la veu implorant de la pobre noia, acompanyada amb els alarits de les bruixes invocant al seu amo. Una barreja horripilant de càntics satànics i plors demanant auxili. 

Mossèn Robert no s’havia enfrontat mai a les forces de l’infern però, com era de cor valent, va pujar fins a les  runes del patí del castell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.