Almenys
feia dos anys que estava tancada i barrada aquella casa de l’altre banda del
carrer, la que fa cantonada, des que va morir de manera misteriosa la última
inquilina.
Encara
la recordo, doncs moltes vegades la veia al balcó, amb la bata florejada i les
sabatilles de felpa de color vermell, regant aquella colla de torretes que bona
part de l’any estaven florides, ara solament hi ha les restes d’aquells testos
que s’han trencat i el vent ha escampat les bocins.
La
Flora, no feia gaire soroll, ni es ficava
amb els veïns ni la gent del carrer, era una dona solitària, que
feia la seva vida sense embolicar-se amb
ningú, et saludava si ens creuàvem pel
carrer i res més.
A vegades,
pujava algun home a casa seva, o més
d’un, per això la gent aviat li va penjar el nom de prostituta, jo a vegades
pensava que bé podia algun familiar o nebot seu. De fet el dia del enterrament
dos d’aquells homes que constaven com a familiars els havia vist entrant alguna vegada a casa seva.
La
dona era discreta i no molestava a ningú, d’edat indefinida, cinquanta o
seixanta anys, més o menys, la faria, sempre anava ben pentinada i maquillada i
quan sortia vestia de forma sòbria, però elegant, en canvi per casa, sobretot
els matins, solia portar bates florejades i calçat còmode. La veies trastejant,
netejant , cuidant les flors o solament
guaitant per les finestres o el balcó.
La
casa cantonera era plena de vida amb aquella única ocupant. La planta baixa , ara
tancada, havia estat una botiga i després un magatzem. La primera planta
oberta als dos carrers, amb els balcons
ple de flors i visillos a les finestres, que a vegades es movien discretament i
veies la silueta de la dona al darrera, una de les poques distraccions que
tenia.
Va ser
un dia de finals de setembre, que tant el balcó com les finestres al migdia
encara eren tancades i l’endemà igual. Amb un altre veí vam anar a tocar el
timbre i ningú ens va respondre. Vam avisar als municipals i aquests als mossos
d’esquadra que amb el corresponent
permís van entrar dins la casa. Va trobar la dona al terra, sense vida.
Tenia un cop al cap, que s’havia fet al caure, segons van dir.
Van
precintar la casa i després de fer-li la autòpsia van declarar que havia mort
de mort natural , que havia tingut un infart. Alguns veïns, pocs, vam anar al
enterrament, que només hi havia de
familiars, els quatre nebots.
Però
les males llengües ja van fer córrer que uns quants dies abans , un mateix
home, o nebot, la visitava cada dia i ves a saber si tenia algun motiu o
herència per treure-la del mig . El cas
es que mai sabrem que hi podia haver de
veritat. El que si sabem es que al propietari no ha pogut tornar a llogar la
casa mai més per molt que ho hagi intentat.
14/10/2016/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada