UNES SABATES.

La nit ha estat moguda i triomfal, almenys en el meu pensament. Sóc un pintor de quadres. De quadres que no es venen. Però sempre he sentit dir que la fama dels artistes sovint és reconeguda després de la seva mort. Aleshores no tinc cap de preocupació. 

El pare, tot exigent, em va desheretar. Desheretar totalment, ni un petit penic per malviure. Les seves paraules van ser dignes d’un pare com cal. Si no vols estudiar ni treballar, només vols donar-te la bona vida no serà amb els diners guanyats amb la suor i la sang dels teus ancestres.  Com si jo no sabés que aquests famosos antecessors, van ser pirates que van fer fortuna portant esclaus a les plantacions americanes. Però el pare és el pare, i no va donar-me ni un xíling més. 

Finalment, ple de deutes vaig abandonar la meva enyorada terra anglesa, vaig travessar el mar i em vaig refugiar a París. La capital dels artistes, el cau del pintors i la major cultiu intensiu de la bohèmia mundial. La pobra mare i l’àvia vetllant per la meva salut i per la meva vida, sovint, molt sovint certament, m’envien bones quantitats de diners. Donat l’ambient en que em moc són suficients per viure no del tot malament. A més sóc un individu alt i fort. Desitjat per la majoria per les dones que m’envolten. També  més d’un mascle em mira amb lascívia. Altres amb enveja.  

La nit va començar en un bistrot de mala mort. Érem una petita colla d’homes i dones artistes. El menjar malgrat les ínfules culinàries de la mestressa era molt deficient. Però, tenien un vi de Bordeus que passava suaument gola avall. Davallava deixant al paladar un agradable gust a vinya fresca i a mar. De tiberi, el justet. De beure, almenys dues ampolles per cap.  

Passada la mitjanit sortíem al carrer. Les llombardes mullades per la humitat del Sena reflectien el llum dels fanals. Quin espectacle per un pintor bohemi com jo, malgrat sigui dolent. Una vegada admirat els llums i els seus reflexes què podíem fer. Només eren les dues de la matinada. Els nostres estomacs, plens de bon vi, enviaven un missatge pletòric d’eufòria a la nostra ment. 

El Fred va dir:

¾     Ara, les artistes del Moulin Rouge, tant si han pescat algun peix gros que els pagui, com si no, van al Nostredamus.

¾     Aquell forat negre i greixós!- va exclamar una del grup.  

A pesar de tot, un crit d’alegria i també per què no dir-ho d’embriaguesa va ressonar com una trompeta enmig del carrer. De les finestres, com boques obertes, van ressonar mil malediccions de la pobre gent que s’ha de despertar d’hora cada matí per anar a treballar. Sincerament, pitjor per ells. Pelacanyes de mala pell! 

Agafats per les espatlles i omplin tota l’amplada del passeig, també cantant en veu alta vam davallar fins a les portes de l’antre. Si va ser gloriosa la nostra entrada, també va ser fabulosa la benvinguda. Vam ser el nous proveïdors d’argent (bonica paraula francesa) per continuar la gresca.  

Crec que van de ballar tot: Can-can, sirtaki, bossa-nova, samba, a tot ens atrevíem. Alguns, fins i tot, és movien al ritme de la dansa del ventre. Altres, molts pocs, ballaven rodant amb el cap per terra. Anava bé, així els hi queien les poques monedes que els  quedaven a les butxaques. 

La barra del bar, desprès de depositar suficients diners els més afortunats,  va restar oberta. Si eren capaços de ballar de tot, també vam ingerir tota mena de licors. Des de la “suau” ginebra fins a l’absenta, fabricada per fer oblidar als més sonats, van ser degustades per les nostres boques. 

Beure, ballar, beure, beure, ballar, estimar i petonejar sense saber a qui, ni de quin sexe era l’amant de torn. 

Una nit inoblidable, per oblidar. A les nou del matí pujava, a quatre grapes, fins la mansarda on dic que exerceixo la meva professió de mestre pintor. Amb un gest bufonesc, mentre  em treia els pantalons dempeus al llit, vaig cridar:

¾     Visca la mare i la iaia!  

Perdut el poc equilibri que em restava em desplomava damunt el jaç.  

Poc a poc em desperto. Miro sense esmà el rellotge del proper clocher. Són les set de la tarda. L’estómac em fa un buit. Em puja encara un efluvi de vi. Tanco la boca per què no s’escapi. D’un prestatge agafo un tros de pa. Està dur, molt dur, no sé de quan és. Tampoc sé si les rates s’han passejat per damunt.  

Quin mal de cap! Tot rodola! Vaig al rebost i per animar-me em bec a raig d’ampolla un traguet de vodka. Mà de sant! El cel s’aclareix immediatament, malgrat les estrelles comencin a sortir en el firmament. Em vesteixo. 

Miro al llit i busco, trobo finalment les meves sabates. Òndia! Òndia! Unes altres sabates i no són meves.  Per la mida són de dona! Quina? L’Ester, la Raquel, l’Annette, la Carina o tal vegada la Míriam. Ai! No em recordo quina d’elles! O va ser una altra? I va deixar les sabates? Per què? 

No aguanto més, la meva bufeta vol buidar-se. Obro la cortina de la banyera disposat a fer un bon sortidor i...

¾     Cargols! Qui és aquesta dona que dorm dintre el meu bany. 

Passada l’estupefacció xisclo espaordit. Maleïda sigui, m’he de canviar els mullats pantalons. Vatua l’olla! Ostres! Que faig amb aquesta paia que no recordo qui és? Casum Judes! A veure està viva? Sí, respira. Carall! Encara deu estar trompa! Després d’un munt més d’imprecacions prenc la millor decisió possible, almenys per mi. Agafo la mossa, les sabates i la roba que hi ha escampada, la mig vesteixo, la carrego a les espatlles i la baixo per l’escala. 

Ospa! Que llarga se’m fa l’escala. Molt pitjor que ahir en pujar. Finalment arribo a l’entrada. Busco un raconet rere la porta i la deixo per què acabi de dormir la seva borratxera. Culleres! Se’m fa tard! M’esperen per la ronda noctàmbula d’avui.  

Miquel Pujol Mur.