ULLS DE DONA. II

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014)

 

Aleshores el senyor Joan, un home de quaranta cinc anys va començar una nova vida. Va fer sortides a la capital, va tornar a retrobar antics amics i en va fer de nous. Però la forma de viure de la gran urbs no lligava en el seu tarannà. No es trobava bé, ni amb els antics companys ni en les noves generacions. La seva assistència a actes socials va davallar paulatinament. El retorn a la mansió li era un respir i li  feia recobrar forces. 

Però sempre es produeixen sorpreses a la vida dels humans. Quan ja havia pres la decisió d’abandonar el món de l’alta societat, va conèixer una dona.  Aquest nou contacte femení va fer que la seva imaginació es desboques portada per briosos corsers. 

La Raquel pertanyia a una família de cert nom, però, no de les de primera categoria. Tenien els diners suficients per sobreviure però sense gaires floritures. Tractar-la va ser un detonant en la vida del senyor Joan. La seva bellesa, la seva creativitat, el seu tracte alegre, li va encisar el cor. A pesar de totes aquestes virtuts, la muller als seus trenta-tres anys no havia trobat cap home per a portar-la a l’altar. Algun rumor amagat havia en la caixa fosca de la seva vida. A pesar de tot no havia cap connotació que pugues escandalitzar a cap home. Potser un amor de joventut no correspost, però sense comentaris de ningú. 

El primer matrimoni del senyor Joan havia estat una bona experiència de bonhomia, de vida amable i grata. Però conèixer a la Raquel va tornar-lo a l’adolescència. Va sentir-se jove com mai ho havia estat. Va fer bogeries que mai se li hauria ocorregut pensar.  Feliçment enamorat, va demanar-li si volia ser la seva esposa, per sempre. Ella va accedir entusiasmada. 

Una dona de trenta tres anys i un home de quaranta cinc no va estranyar a ningú es coneguessin i decidissin casar-se ràpidament. El matrimoni va celebrar-se en la capella de la casa. Sense gaires aldarulls va ser el casament adequat per una parella gran. Mesos després el senyor Joan bojament enamorat de la seva esposa va voler tenir un retrat fet per un bon pintor. Van recomanar-li un jove amb molta projecció per la qualitat pictòrica de la seva obra. Va acordar preus i condicions amb l’artista, aleshores amb la Raquel van baixar a casa del pintor, bastant propera a la seva. Al principi el senyor Joan l’acompanyava, però després havent fet coneixença i tenint confiança amb l’home, va creurà que feia nosa i va romandre a casa deixant a la dona sola amb el pintor.  

Al rebre el quadre va adonar-se del seu error. La mirada de la dona del quadre, la seva Raquel, mostrava un encís que no recordava haver vist mai quan el mirava. Va comprendre que la mirada demostrava clarament, un amor, una passió i una delectança insospitada. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur.