A la feina li han cridat l’atenció:
El Salvador, el seu encarregat, no ho entén: Te’l mires i sembla estar en
orris, aleshores l’avises i tanmateix treballa com si fos una màquina. Però no
el deixis d’observar per que hi ha cops que es desconnecta i continua en el món
quimèric dels seus malsons.
Decidit l’Aleix s’aboca al
precipici. Els ulls plens de llàgrimes amargues. La boca panteixant presa d’una
respiració entretallada i forta com d’un cavall desbocat a punt de morir. Quan
només li manca la darrera empenta, i el vuit l’engolirà per sempre, nota una mà
que l’agafa pel camal del pantalon. Mira i veu un nen xic de cara rosada i
malgrat un xic espantat, somrient, que li diu educadament:
¾
M’he
perdut senyor! Pot ajudar-me. Deixi la barana per un altre dia. A la vesprada
tot és veu fosc. De dia, tot és més alegre.
Sobreposant-se i eixugant-se les
llàgrimes amb l’avantbraç l’Aleix pregunta al noi.
¾
On
tens als pares?
¾
Allà,
senyor –Assenyalant cap a la plaça davant de l’església.- Però només hi ha la
mare.
¾
Bé,
t’acompanyaré.
¾
Gràcies
senyor. La vida és molt maca i té moments bons i altres de dolents. Però sempre
s’ha de somriure i si es pot riure és millor. I anar sempre endavant.
Aleshores escolten el piular dels
ocells. L’Aleix capficat no els havia sentit encara i fa un gest a l’adonar-se
del seu cantar. El nen li comenta:
¾
Són
les orenetes que es retiren a dormir. La mare en té una que li ve a menjar a la
mà.
No fa gaire cas de les
entenimentades paraules del nen. Tal vegada massa judicioses per la seva edat.
L’Aleix i el nen agafats de la mà davallen del mirador. Nota la càlida mà
infantil que suaument s’ajusta a la seva. L’escalfor li transmet una sensació
de pau i benestar. Malgrat tot, les cabòries no el deixen calmar l’esperit.
Quan arriben a la porta de
l’església mira al nen. Però el xic no hi és. Esparverat de no saber com l’ha
pogut perdre, entra al temple. Almenys trobarà a la mare per dir-li quelcom del
seu fill. No hi ha ningú ni assegut ni dret. Sorprès mira cada racó, cadascuna
de les capelles del santuari. A fora s’escolta el soroll de les orenetes que és
recullen en els nius de la façana.
Finalment com una revelació un fort
raig de llum brolla del cambril i el fa adonar-se on són la criatura, la mare i
l’oreneta. Dalt de tot de l’església, allà on només la teulada els separa del
cel. L’Aleix s’agenolla i resa.
Poc després un jove animat i fort
baixa les escales a buscar el cotxe a l’aparcament. No té res a veure amb el
vell xaruc que va pujar-les. Aquest home
nou creu amb la vida i té l’esperança d’un món millor que doni la pau a l’ànima
humana.
Segurament en el transcurs de la
vida trobarà una nova companya més adient amb qui parlar i conviure sense
tensions.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada