SOTA L'ALZINA

“Baixa del arbre gandulàs!  No veus que ja no tens edat per aquestes coses...”

No se per què  ara m’han vingut al cap aquestes paraules del pare, potser el fet d’estar aquí a sota l’ombra d’aquesta alzina, em recorda la que hi havia al costat de l’era de casa, i sempre des de petit solia engarristar -mi. La casa on vaig néixer i vaig passar part de la meva vida.

Recordo aquestes mateixes paraules igual que fos ara, llavors tindria uns disset o divuit anys i anava a treure un niu d’ocells d’una branca molt alta, vaig sentir cridar al pare, “ Baixa del arbre gandulàs...” vaig fer un bot i ja vaig ser al terra. Abans als pares se’ls tenia respecte i temor i ai si no feies al moment el que et menaven. Volia que l’anés a  ajudar amb les feines del batre, ja que just acabava d’arribar la màquina i em necessitava.

Llavors jo era un jove valent i no m’espantava res, la meva vida transcorria entre la terra, els animals i els arbres.  Jo sempre he estat un ocell de bosc, m’agradava se r lliure i estar en contacte amb la naturalesa. Això d’estar engabiat només es pot fer per necessitat.

De ven jovenet m’agradava cuidar els animas de casa,  perseguia les cabres, les feia creure, amb l’ajuda del Brillant, el gos que m’ajudava. En Joan el  germà gran , era l’hereu, però  des de ven jove no va voler saber res de la casa pairal ni amb el món de pagès. Ben jovenet  se’n va anar a treballar a la ciutat, amb gran disgust del pare. Allà es va casar , tan la dona com les dues nenes , venien poc per casa, eren gent de ciutat.

Jo em vaig quedar i vaig engrandir la casa pairal. Vaig cuidar-me dels pares, la terra ,  les quatre vaques  i el remat de cabres. Quan la mare va estar molt malalta, això si, se la van endur i cuidar, perquè ells estaven més al costat  de l’hospital on havia d’estar ingressada sovint. Després de morir la mare al cap d’un any va morir el pare d’un infart.

Em vaig quedar sol allà en aquella casa solidaria, apartada  del poble. Per sort el pare em va deixar el patrimoni, al Joan no li interessava res que no fossin  diners. Va trobar bé que em quedes allà cuidant la casa pairal. Allà vaig ser feliç., vaig treballar mentre vaig poder, el tractor i el tot terreny van ser els meus aliats. De fet no em vaig casar mai, no vaig trobar cap dona de que volgués compartir la meva passió pel mon rural, tampoc volia perdre la meva llibertat.

Els anys no passen en va per ningú i menys per un home gran i solitari. Quan veia que anava perdent forces em vaig començar a treure  el bestiar de sobre, però encara vaig viure a la masia fins que les cames em van  dir prou i tampoc podia conduir, es clar que llavors ja passava un xic de la vuitantena.

Estava embadalit mirant aquell arbre que m’havia despertat tants records, quan vaig sentir la Tània que em cridava al costat,

¾    Va Ramón que es l’hora de dinar.

Mentre em deia això m’empenyia la cadira de rodes i se m’enduia cap al menjador, des de sota l’arbre on m’havia deixat feia més d’una hora.

20/04/2016/