“Baixa del arbre
gandulàs! No veus que ja no tens edat
per aquestes coses...”
No
se per què ara m’han vingut al cap
aquestes paraules del pare, potser el fet d’estar aquí a sota l’ombra d’aquesta
alzina, em recorda la que hi havia al costat de l’era de casa, i sempre des de petit
solia engarristar -mi. La casa on vaig néixer i vaig passar part de la meva
vida.
Recordo
aquestes mateixes paraules igual que fos ara, llavors tindria uns disset o
divuit anys i anava a treure un niu d’ocells d’una branca molt alta, vaig
sentir cridar al pare, “ Baixa del arbre gandulàs...” vaig fer un bot i ja vaig
ser al terra. Abans als pares se’ls tenia respecte i temor i ai si no feies al
moment el que et menaven. Volia que l’anés a
ajudar amb les feines del batre, ja que just acabava d’arribar la
màquina i em necessitava.
Llavors
jo era un jove valent i no m’espantava res, la meva vida transcorria entre la
terra, els animals i els arbres. Jo
sempre he estat un ocell de bosc, m’agradava se r lliure i estar en contacte
amb la naturalesa. Això d’estar engabiat només es pot fer per necessitat.
De
ven jovenet m’agradava cuidar els animas de casa, perseguia les cabres, les feia creure, amb
l’ajuda del Brillant, el gos que m’ajudava. En Joan el germà gran , era l’hereu, però des de ven jove no va voler saber res de la
casa pairal ni amb el món de pagès. Ben jovenet se’n va anar a treballar a la ciutat, amb gran
disgust del pare. Allà es va casar , tan la dona com les dues nenes , venien
poc per casa, eren gent de ciutat.
Jo
em vaig quedar i vaig engrandir la casa pairal. Vaig cuidar-me dels pares, la
terra , les quatre vaques i el remat de cabres. Quan la mare va estar
molt malalta, això si, se la van endur i cuidar, perquè ells estaven més al
costat de l’hospital on havia d’estar
ingressada sovint. Després de morir la mare al cap d’un any va morir el pare
d’un infart.
Em
vaig quedar sol allà en aquella casa solidaria, apartada del poble. Per sort el pare em va deixar el
patrimoni, al Joan no li interessava res que no fossin diners. Va trobar bé que em quedes allà
cuidant la casa pairal. Allà vaig ser feliç., vaig treballar mentre vaig poder,
el tractor i el tot terreny van ser els meus aliats. De fet no em vaig casar
mai, no vaig trobar cap dona de que volgués compartir la meva passió pel mon
rural, tampoc volia perdre la meva llibertat.
Els
anys no passen en va per ningú i menys per un home gran i solitari. Quan veia
que anava perdent forces em vaig començar a treure el bestiar de sobre, però encara vaig viure a
la masia fins que les cames em van dir
prou i tampoc podia conduir, es clar que llavors ja passava un xic de la
vuitantena.
Estava
embadalit mirant aquell arbre que m’havia despertat tants records, quan vaig
sentir la Tània que em cridava al costat,¾ Va Ramón que es l’hora de dinar.
Mentre em deia això m’empenyia la cadira de rodes i se m’enduia cap al menjador, des de sota l’arbre on m’havia deixat feia més d’una hora.
20/04/2016/
Em sento força identificada amb aquest ocell de bosc...Llàstima que no trobés ningú per compartir una vida tan saludable!
ResponEliminaJo de petita, també m'enfilava a tots els arbres que podia i a casa mai m'havien renyat i això que el pare de petit va caure i es va trencar el braç...Però a pagès era una activitat obligada per la mainada, enfilar-se als arbres!
Petonets, Anna.
Si, ja recordo per escrits teus, que t'agraden aquestes activitats, sobretot d'enfilar-te als arbres, quan erets jove... Veus en canvi jo he estat molt poruga amb això, només recordo haver pujat, a la vinya, a una figuera que era molt ufanosa, i les primeres branques eren amples i no gaire altes. Coincidim en moltes coses, però en això no massa.
EliminaUna abraçada M. Roser