UNS ULLS DOLÇOS, BUITS I ABSENTS

“Els ulls més dolços, no són, per descomptat, els que ara ens miren. Dolços són aquells ulls que ahir ens miràvem.”    (Gerard Vergés)

La tinc al costat tranquil·la, reposant. La miro i em costa de reconèixer aquella dona plena d’energia i d’empenta. Els seus ulls brillants i dolços ara son buits, mancats de lluïssor  i d’expressió. Aquella mirada viva i inquieta,  amorosa, ha desaparegut del seu rostre. La mirada ara buida,  està plena de temor; la por i el buit de la seva ment reflectida en els ulls. Maleïda malaltia que l’ha tornat així.

Encara que per mi, és la mateixa Núria de qui em vaig enamorar només conèixer-la, quan acabava de complir dinou anys, jo llavors en tenia vint-i-tres... Tota una vida junts ... Aquells ulls dolços, aquella mirada penetrant, aquella noieta viva i espontània que em va captivar, que va ser la meva esposa i la mare  dels tres fills que tenim, ara la tinc aquí al  costat immòbil.

Tot i que aquests ulls que ara em miren, no són aquells ulls dolços que ahir em miràvem plens d’amor i de passió, jo me l’estimo igual i per mi es la mateixa persona, encara que ella no em reconegui i em miri poruga  quan li agafo i premo les seves mans entre les meves. Encara que el seu somriure sigui només una ganyota estranya, la segueixo estimant. Sempre hem viscut  l’un per l’altre  i ens hem estimat amb bogeria, ara intento tornar-li una petita part d’aquell amor que em va donar, cuidant-la i estimant-la tan com en soc capaç.  

Algunes persones de bona fe, m’han aconsellat que la porti a una residència, però jo vull que estigui a casa, que estem junts fins al final, aquí on vam bastir el nostra niu d’amor ara farà gairebé seixanta anys.

Si, ja sé que ella no em coneix, però jo  si que la conec a ella i sé que aquí entre aquestes quatre parets es sent segura i protegida, aquí al lloc on ha viscut sempre i on em estat tan feliços. Els fills i nores, tot i que viuen fora, em comprenen i m’ajuden. Cada dia ve l’un a l’altre a donar-me un cop de ma. Hem hagut d’adaptar la casa a les noves necessitats. Canvis en el bany, portes més amplies per la cadira de rodes.

Jo li ho faig tot, amb una mica d’ajuda, la cuido, la vesteixo, li faig el menjar, si convé li dono, passegem, sóc feliç de poder-ho fer  i poder-la ajudar. A les  tardes seiem junts en silenci o mirant la televisió, gaudim amb la mútua companyia. Ella està tranquil·la i relaxada quan em te a prop.  Compto amb l’ajuda del metge de capçalera i dues infermeres que venen sempre que em fa falta. Mai els podré agrair prou el que fan per la Núria i per mi.

A vegades penso amb tristesa en el dia que ja no hi serà, cada dia el veig més proper, sé que la trobaré molt a faltar. No hi vull pensar en això. Vull gaudir de la seva companyia tots els dies, hores minuts i segons que ens queden per estar junts.

 26/05/2016/