El Harry estava llegint aquesta frase escrita en un conte
que l’havia enviat l’escriptor francès Jean Lefevre. Assegut en la cadira de
braços davant de la taula del despatx intentava donar forma dialectal a aquestes paraules per
aconseguir una traducció el més assenyada possible de l’ idioma de Molière al
de Shakespeare .
Aleshores va pensar, com no se m’ha ocorregut:
¾ “Això és com quan vaig conèixer a l’Alia i junts vam iniciar
el nostre viatge, com a parella, pel
procel·lós mar que és l’existència, la vida. L’única diferència és que el
nostre viatge si que té límits, quan arriba el moment final, la mort”.
Un somriure li obre els llavis i el seu semblant deixa
entreveure un altre pensament, aquest una mica més picaresc
¾ “Sí, però nosaltres ara portem companyia, les ampolles
per més que piquin l’una contra l’altra mai
aconsegueixen tenir-ne, en tot cas es trenquen a trossos i desapareixen
engolides per l’aigua”.
Fa una mirada ràpida a la fotografia que té sobre la
taula, col·locada en un racó per a què no molesti donat la gran quantitat de
papers que remena durant el dia, però suficientment propera com per distingir
fàcilment les fisonomies de la seva família. Veu les cares rialleres de l’Alia,
de l’Adam i de la menuda i simpàtica Leila.
¾ “Qui m’anava a dir quan vaig fugir de la meva terra que
en aquest fred i plujós país trobaria la felicitat i formaria part d’un grup de persones que
s’estimen”.
Sona de sobte el telèfon i la veu juvenil de la
telefonista li diu:
¾ Li truca la seva senyora, està molt nerviosa. Li passo.
Quasi només ha pogut comprendre les paraules de la
telefonista, quan ja sent la veu de
l’Alia que agitada li diu.
¾ Vine corrent, som a l’hospital de sant Patrici. L’Adam
s’ha posat a quaranta de febre i el col·legi l’han fet ingressar. M’han
telefonat a infermeria. Parlen els metges de meningitis vírica, diuen que hi ha
una passa. Corre, fins i tot, té convulsions. Corre, per favor, estic
destrossada.
El Harry demana permís, agafa el seu cotxe i corrent
marxa fins l’hospital. A la sala d’espera troba a l’Alia que plora amb
desesperança i rebrega febrilment un petit mocador entre els seus dits, quan no
s’eixuga les llàgrimes.
¾ T’han dic alguna cosa més- pregunta només que la veu mentre l’abraça agafant-la per l’espatlla per
donar-li força. Li fa un petó a la galta mullada i amb gust salobre per les
llàgrimes vessades .
¾ No, m’han dit que haig d’esperar. Poden trigar molt temps
per a saber els resultats de les proves.
Han passat la tarda a la sala. La llum del capvespre i
els darrers raigs de sol al travessar els finestrals fan com si els jardins del
voltant de l’hospital fossin una postal.
Els metges els hi ha avançat alguna notícia sobre els
anàlisis, però no hi ha cap resposta segura, tot són dubtes o noves proves,
sembla en certs moments que ni els mateixos metges sabessin quin camí han de
seguir. L’Alia com coneix a uns quants, al ser companys de treball, els fa
preguntes però mai hi ha una declaració definitiva. L’Alia aclaparada pel temps
que fa que està tancada dins la sala, menjada pel temor al que li pugui passar
al seu fill, plora asseguda en un banc,
consolant-se mútuament amb una altra dona que també té el fill al
col·legi i està sumida en la mateixa angúnia. Fins i tot, a causa de la calor
que impera dins la sala fa uns moments que han caigut en un breu son.
El pare de l’altre xicot ha marxat a la cafeteria, per
prendre un petit refrigeri. Mentre el Harry sembla mesurar les mides de l’habitació,
si el terra fos de terra segurament s’hagués marcat un corriol a causa de les
passes i passes fetes portat pel desconsol.
Veu una porta mig oberta i entra, és una petita capella
sense cap signe que determini a quin credo correspon. És un petit local a mitja
llum adequat per recollir-se i dirigir-se al déu en què cregui cadascú.
Entra i s’asseu en un banc i mira endavant com si en la
suau penombra pogués veure el devenir de la malaltia del seu fill.
Poc a poc, el seu ulls s’alcen mirant el sostre i
recordant costums ancestrals parla amb el déus dels seu pares, i sense donar-se
compta passa a resar al déu dels colonitzadors, la doctrina del qual li van
ensenyar a l’escola.
Durant anys a perdut la fe però la buidor que sent dins
el cor el fa pregar i demanar per la vida del seu fill.
Unes llàgrimes li cauen dels ulls. No ho vol ja que a la
tribu l’han ensenyat des de petit que els guerrers no ploren, però malgrat
s’eixuga el plor, els ulls continuen deixant caure les llàgrimes.
En aquests moments no sent res, perdut dins la seva
tristor, quan sent una mà que es posa sobre la seva espatlla i li prem dolçament
mentre la veu de l’Alia li diu a cau d’orella.
¾ Els metges ja tenen els resultats. Ha estat una falsa
alarma. No té meningitis, tot ha estat a causa d’un brot d’una nova forma de grip,
li han donat antibiòtics, li ha baixat la febre i ja parla. Les convulsions
també han desaparegut.
El Harry es frega els ulls per dissimular la humitat de
les seva cara i girant-se agafa amb les dues mans la cara de l’Alia i li fa un
petó durant força temps. S’agafen de les mans i surten del petit oratori
trobant-se amb l’altra parella que també han rebut la bona nova.
I aquesta és una part de la vida de l’Alia i el Harry que
em seguit durant diverses narracions. Han format un grup, una família amb els
seus fills i treballant segurament gaudiran de la vida. Haurà decepcions durant
el decurs de la seva existència i també alegries. Com acabarà, no ho puc
vaticinar, l’amor existeix mentre es respecten els uns als altres. També pot haver
perdons i penediments. Quan no, sempre hi ha les possibilitats d’un nou camí o
no...
Miquel Pujol Mur
Berga, 4/04/2008 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada