L’Anna Maria només tenia 5 anys, però era llesta com una centella. Es fixava en tot; tenia les antenes molt fines, per això el dia que va sentir que el seu germà, quatre anys més gran que ella, xiuxiuejava amb un amic, encara va parar més l’orella per no perdre’s res.
-Jo ja sé qui són els Reis!
-Jo també... ja fa molt temps!
-Però no ho diguis a la meva germana, que és una mocosa i encara hi té fe.
-No tinguis por, que jo guardaré el secret. Saps què? Avui he vist com en compraven!
De fet, ella no sabia ben bé què significava tota aquella conversa d’amagatotis. Aquell secret que s’havia de guardar i allò de tenir fe... Però ja ho esbrinaria ben aviat! Ho demanaria a la seva amiga, la Dolors , que sempre havia estat la millor confident.
-Dolors, Dolors...! M’has d’explicar això dels Reis!
-De quins Reis parles?
-Dels de l’Orient, de quins vols que siguin!
-Que no has fet la carta aquest any?
-És clar que he fet la carta! He demanat aquella nina que porta el vestit de la Primera Comunió. També la vaig demanar l’any passat, però no me la van dur.
-No devies fer prou bondat!
-És clar que vaig fer bondat! Però saps què passa que amb els Reis hi ha un secret... i aquest secret és una cosa que es compra.
La seva amiga que era tan innocent com ella, va fer un gest amb el cap mentre deia:
-Ho deus haver somiat! Saps què... vine a casa que menjarem xocolata. Me la va cagar el tió ahir al vespre. És tan bona!
-Vindré si em promets que cantarem cançons de Nadal, com l’any passat, vora el Pessebre.
L’Anna Maria, ara jo no té cinc anys. Bé... els cincs s’han duplicat moltíssimes vegades, tantes... que quasi ha perdut els comptes. Mentre està asseguda en el seu balancí, pesant figues, la quitxalla de la casa corren esverats per l’entorn i cada vegada que el soroll es fa més dens, ella pren consciència que s’està adormint i que de tant en tant el cap se li tomba, ara a la dreta, ara a l’esquerra...
Un dels besnéts li posa una moneda de xocolata a la falda i li diu:
-Té iaia menja’t això que et farà passar la son.
-Ai! Mira, un duro de xocolata!
-Iaia desperta’t! Deus voler dir un euro! Què és un duro?
La velleta somriu i els seus pensaments tornen enrere, enrere, enrere... No sap si somia o és veritat tot el que pensa. La imaginació la fa sentir com una nena petita i... recorda els vells temps: la infantesa, la seva amiga Dolors, que fa tants anys que no ha vist, les gormanderies que cagava el tió, i sobretot el “secret” dels Reis “que era una cosa que es comprava”. Mira que la va fer barrinar tot allò que... més tard semblava tan senzill!
Mentre dóna voltes al passat, la xocolata, amb l’escalfor, es va desfent a les seves mans i acaba llepant-se els dits; alguns dels nens riuen i els més grans toquen una nadala amb les flautes. Ella és feliç entonant aquella cançó que tantes vegades havia cantat, junt amb la seva amiga, al voltant del Pessebre.
FELICES FESTES NADALENQUES!
EL MEUS MILLORS DESITJOS PER A TOTHOM!
Roser Vila Pujol
NADAL 2012
Quins records més bonics, abans poca cosa es necessitava per ser feliç un infant i santa innocència la de les dues nenes.
ResponEliminaBones Festes per tu també.