EL JOSEP I LA MARIA.

El Josep de quinze anys i la Maria de catorze anys muntats en la petita moto de trial pugen entremig d’un soroll esfereïdor per la pista de terra que porta a una casa abandonada. No busquen refugi per estar sols, només un lloc per portar a terme una acció que salvaguarda les formes socials, malgrat comporti la mort d’un innocent. 

A la Maria se li comença a notar les senyals de l’embaràs, els pits comencen a fer-se-li més rodons i el ventre mostra una mica de panxeta. Però encara són indicis que poden ser amagats amb l’excusa del principi de l’adolescència i també per l’augment d’uns quilets de més, mai desitjats.  

Els pares de la Maria, tampoc els del Josep, no ho saben res de l’afer. Enfeinats amb la botiga, tant el pare com la mare, presten insuficient atenció als fills. La noia, és una bona noia, que fins ara no ha fet cap cosa que hagi cridat l’atenció dels seus progenitors. Surt amb amigues i també amb el Josep, amic de jocs des de petits i veí, porta per porta, de tota la vida.   

Però un dia els dos amics van organitzar una sortida per anar sols a veure un llac a la muntanya a estudiar la fauna i flora de l’aigua. El lloc era de tal meravellosa bellesa que els hi va recordar la pel·lícula “El Llac Blau” on la parella es banyaven en les fresques i cristallines aigües. No portaven roba de bany però com havíem crescut junts des de petits coneixien com eren l’un i l’altra.  

Més aquell dia el dimoni encarnat en un escorpí que va picar la cama de la Maria en sortir de l’aigua. El Josep, per prevenir mals majors, va xuclar el verí de la ferida i van desencadenar-se unes circumstàncies especials. Primer la por i la temença de la noia, per consolar-la i acomboiar-la el noi va abraçar-li el cos nu. La naturalesa humana va actuar ràpidament, primer l’abraçada, després unes innocents carícies, més tard, uns petons a les llàgrimes que regalimaven galtes avall i després la reacció natural mascle- femella va fer la feina final.  

Una vegada provada la satisfactòria i natural activitat amatòria, com abans els jocs de nens, no van poder deixar de practicar la seva íntima i agradable relació sexual. El primer amor, la camaraderia des d’infants, l’impuls sexual, la iniciació a l’adolescència o la resposta a les carícies mútues totes aquestes paraules podríem donar resposta a les actituds humanes. 

La Maria poc després va notar que els seu cos no responia com havia de respondre periòdicament i va adonar-se que era prenyada. Primer va parlar amb el Josep, i malgrat el seu recolzament i disposició a afrontar junts el fet davant dels pares, la Maria va voler consultar-lo. Va parlar amb una cosina més gran la qual per comentaris escoltats en converses dels seus pares havia passat també un tràngol similar. 

La cosina va posar-la en contacte amb la coneguda que li havia solucionat el cas i van quedar en anar a una casa abandonada en un descampat on es trobaríem amb la persona adequada per eliminar el conflicte. El Josep va treure els seus estalvis, per comprar-se una moto més potent, per pagar les despeses de l’avortament. 

En arribar la dona ja els esperava i la seva primera salutació va ser demanar els diners concertats que es va guardar en una butxaca de la bata. Després va fer amagar la moto al Josep per que no cridés l’atenció dels forestals amb la seva presència. Seguidament van entrar dins la casa vella i damunt d’un llit tronat i mal forjat de llençols vells i draps va provocar la pèrdua del fetus.  

Embolicant-lo en uns drapots va manar el Josep llences el no nat per un estimball proper dient-li:

¾    Ja se’n cuidaran els animalons del bosc de netejar-ho.- Fent una darrere ullada a la Maria va marxar comptant els diners fins el cotxe proper amagat rere uns salzes. 

No ha estat tan fàcil com els hi va dir. La Maria està tremolosa i les seves faccions són esgrogueïdes. Amb treballs s’aguanta dalt de la moto abraçada al Josep que tracta d’evitar els sotracs del camí. Una taca de sang embruta els baixos dels texans. Ha estat una regla sobtada, els ha aconsellat que diguin la improvisada llevadora. 

Sort hem tingut que el Josep i la Maria de la ficció no fossin el Josep i la Maria de Betlem sinó moltes persones haurien perdut l’esperança d’un món millor. 

D’un home, profeta o Déu, Jesús que va ensenyar unes normes de conducta per salvar els humans i mostrar el camí de la salvació. L’home que en un dels seus primers actes públics va expulsar els comerciants del temple perquè en les seves pràctiques de fariseus (hipòcrites) no embrutessin les normes religioses vers l’enriquiment personal.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Berga, 12/12/2012.