El Lluis només té quatre anys, però ja li agrada molt al vespre de mirar el cel, veure la lluna i les estrelles.
Li encanta contemplar com brillen a la
nit, ell diu que quan sigui gran vol pujar en un gran coet i viatjar per
l’univers , entre la lluna i les estrelles.
-
Que bonic poder jugar, passejar i caminar per la lluna i les
estrelles -deia tot baixet.
Un vespre que embadalit guaitava el cel, va veure com queia una estrella. El raig d’una estrella
fugaç caient cap al terra. Al nen li va semblar que havia caigut molt a prop de
casa, i tot hi ser de nit, i anar amb pijama,
va obrir la porta i va sortir sense fer
soroll de casa per anar a buscar l’estrella.
La va buscar pel jardí de casa, però aviat es va adonar que allà no hi era. Va veure el seu resplendor
més lluny, allà entre uns camps i cap
allà se’n va anar. Quan arribava allà
l’estrella s’endinsava cap el bosc.
El nen corria per un corriol per atrapar-la, però quan s’acostava
al resplendor, aquest era cada vegada
més lluny, el Lluis s’anava endinsant pel bosc, corria per agafar-la, però quan
quasi la tenia, aquesta fugia de nou. El nen anava més ràpid, però l’estrella
també, i així un cop i un altre.
De sobte el resplendor es va apagar , el nen és va posar
molt trist, va mirar al seu voltant i va veure que ja clarejava. S’anava fent
de dia.
-
Oh! Quina llàstima, amb la claror s’ha apagat l’estel.
Llavors va mirar al voltant , i no sap on és. Ha caminat tant. Es deixa caure cansat damunt de l’herba en un
prat allà en aquella clariana del bosc; rendit s’estira damunt l’herbam i
llavors ... veu que al seu costat hi ha
una cosa opaca, platejada,
esmorteïda, té la forma d’una estrella
amb cua i tot .
-
Oh! Que veig!!! –crida content- Per fi he trobat l’Estrella!!!
El nen intenta agafar-la amb les mans i estrenyem-la ben
fort perquè no s’escapi, però aquella cosa
blana li regalima d’entre les
mans, se li esmuny d’entre els dits i
cau de nou sobre l’herba. La recull de nou i altre vegada li rellisca per entre
els dits. La torna a engrapar i altre vegada
regalima cap al terra. La agafa i cau de nou.... i amb tot aquest tràfec de
prendre i caure... el Lluis es va despertar al seu llit i va veure que tot només havia estat un somni.
- 20 de gener de 2010-
Que bonic aquest somni de conte infantil...M'ha fet pensar quan de vegades perseguim una il·lusió i cada vegada que la tenim gairebé a l'abast de la mà, se'ns escapa...
ResponEliminaPetons Anna M.
Els somnis i les il·lusions sempre són macos, encara que sovint, quan quasi els tenim se'ns escapen.
EliminaPetons