Aquest any per
Nadal encara he fet cagar el tió juntament amb els meus cosins que son mes
petits, el Jordi té tres anys i caldria veure’l: tremola tot ell només
d’acostar-se al tió, jo que soc la mes gran l’ajudo a picar el tió i dissimulo
i faig veure que jo ja passo una mica de tot,que ho faig per fer bulto però la veritat es que jo també estic
emocionada. El meu regal va ser una
capseta allargada de color blau molt ben embolicada, em vaig sentir una mica
decebuda perquè per la forma de la capsa intuïa que era un ventall, i perquè el
volia jo un ventall? I al mig de l’hivern !! .Però vaig decidir que la millor
manera de saber-ho era obrir el paquet. A dins la capsa hi havia un pergamí
enrotllat que hi deia “ Per la Mireia ,
que ja s’ha fet gran i responsable ( ei! m’arribava un reconeixement,
ja era hora ), val per un tocadiscs” .
Un tocadiscs! Un tocadiscs! Ostres podré escoltar els meus músics preferits.
Estava tant contenta, els meus pares em reconeixien els esforços per ser millor
i créixer i el premi era el millor que podia tenir. Com fardaré amb les meves
amigues! no n’hi ha cap que en tingui de tocadiscs, organitzarem festes i
potser hi podrem convidar algun noi i a
lo millor vindrà el Carles ( es tan maco). A la tarda com cada any anem a veure
els Pastorets i jo m’he posat a la falda el Jordi , somric per mi mateixa de
veure com tremola de por quant surt el
dimoni. I recordava la por que jo havia passat..
El Nadal de
sempre: tranquil i agradable, confortable, traient el millor de nosaltres, unes
festes en que ens trobem tots.
Però va arribar el
dia 26 i la pau es va acabar. Resulta
que el capellà del poble va dir que aquest any volia muntar un grup de
voluntaris joves perquè l’ajudessin a les tasques que feia amb Càrites.
A mi m’hauria agradat dir que no però em va fer vergonya
perquè el capellà pensaria malament de mi. El papà em va dir que havia fet bé
perquè cal estar bé amb l’església i que un matí passa de pressa i tampoc podia
ser res dolent. En fi que em va semblar prou ben argumentat
i me’n hi vaig anar. El capellà ens va dir que no ens mudéssim i ens poséssim
alguna cosa còmoda perquè hauríem de treballar ( uf!). Em vaig posar els texans
nous i el “niki” blau cel, al cabell m’hi vaig posar el torbant blanc amb topos
blaus, em vaig mirar al mirall i vaig pensar que estava guapa “ que caram, anar
còmode no està renyit amb estar guapo”.
Quan varem arribar a la sagristia de l’església estava
tot ple de paquets i embalums. El capellà ens va explicar que eren per repartir
al col·lectiu de persones que havien arribat
de fora, persones pobres, que treballaven molt i guanyaven molt poc fins al
punt de no poder mantenir-se. Persones que es mantenien en la invisibilitat perquè la nostra societat tancada i
egoista no volia reconèixer el fet identitàri de
la seva cultura. En resum que no vaig entendre ni mu del que deia, però no vaig
gosar dir res.
Varem carregar molts paquets a la furgoneta del capellà, hi varem pujar i
ens varem dirigir a la muntanya de Sant Josep. La gent del poble en deia la
“mau mau” i sense saber ben bé el que volien dir em sonava a una cosa poc
respectable, potser carent de dignitat.
Era una barriada feta d’autèntiques barraques, no hi
havia asfalt enlloc, de fet no hi havia carrers. Estava ple d’andalusos , en
una barraca hi havia una dona fregant a terra i un home assegut al portal de la
casa escridassant-la i dient-li que era una bruta i una gandula i ella li deia
que era ell el brut i el gandul ( vaig pensar que la raó la devia tenir ella). La majoria de les cases eren fetes de totxos (
sense arrebossar ni res) i les taulades d’uralita. Eren molt petites i a cada tres o quatre barraques es veien uns quartos
petits que es veu que eren els vàters i que eren comunitaris per varies famílies
( eeccss !!).
Vist per sobre em vaig recordar d’un llibre que vaig
llegir a la biblioteca que parlava de diferents ètnies
i es veien les barraques que tenien per vivenda, i que s’assemblaven a
això que jo estava veient. Perquè deuen viure així aquesta gent? El papà diu
que es la manca de cultura, que ells son així que prefereixen gastar-se el que
guanyen amb vi i “ jamon serrano” que en tenir una vivenda en condicions. Diu
que el seu lema es “ hoy comemos y mañana veremos”. Ara que es veu que ells
diuen que nosaltres som uns agarrats, total perquè volem estalviar cèntims, a
veure si no es mes lògic el que fem nosaltres. ( el papà té dialèctiques d’aquest tipus cada dos per tres).
Quant varem arribar a una placeta el capellà ens va
repartir en tres grups de tres persones i cada grup ens varem dirigir a una
d’aquelles cases. Jo anava amb el capellà i un nen de la meva classe de música.
Varem entrar a una casa on hi havia tres nens petits abrigadets jugaven amb un
tren que s’havien fet ells amb unes llaunes de sardina s’ho passaven bé i no sé
perquè vaig pensar amb el meu tocadiscos i em vaig sentir una mica malament. Érem
en una sala petita, a la dreta de la porta hi havia una cuina de gas butà i al
costat una pica i un marbre ( que no era marbre, diria que era ciment) per
posar-hi els plats, sota de la pica unes postades on hi havia els plats,
olles,etc. Al fons de la sala hi havia una taula amb un tapet d’aquests d’hule
que serveixen per tovalles, la taula estava parada , es veia que devien acabar
d’esmorzar, i em va cridar l’atenció veure al damunt de la taula un llibre que
era el que fèiem servir al nostre cole. A banda i banda de l’habitació hi havia
unes cortines, i de darrera de les cortines va sortir una noia jove que va
somriure i va dir “buenos dias mossèn” i em va somriure i jo em vaig quedar de pedra
perquè aquesta noia era la
Carmen la meva companya de col·legi , la que es mes llesta
que jo i m’ajuda a acabar els deures quan jo no me’n surto. La Carmen es castellana i
parlem molt i ho fem en castellà i català però mai m’hauria pensat que vivia a
la mau mau i molt menys que necessitaven ajuda.
La Carmen
va dir que els seus pares eren a missa i que ella s’havia quedat a cuidar els
seus germanets. Varem sortir al carrer i em va preguntar si estava sorpresa i
li vaig dir que sí que jo em pensava que
..........i ella va seguir la meva frase..... et pensaves que tothom viu en una
casa de dues plantes, ben pintada i amb mobles bons, que lo normal es tenir una
minyona i una senyora que ve a rentar la bogada un cop per setmana, que tothom
menja carn cada dia .....doncs ja veus que no.
-
Perquè no m’ho havies dit?
-
Perquè no ho hauries entès, però ara que ho veus que
penses?
-
No ho sé . Però seguirem essent amigues veritat? I
-
Oh hi tant! No se’m trauràs de sobre així com així, i jo
també em vaig posar a riure.
El mossèn ens va explicar que el fet d’anar a veure
aquest barri ens ha de fer adonar-nos de la diversitat
de cultures i de formes de viure i que si obrim la nostra ment podrem valorar-los
tal com es mereixen , i caminarem cap a la nostra emancipació
personal i del propi pensament.
Va acabar demanant voluntaris per ajudar-lo en pròximes
campanyes i jo em vaig oferir.
Quina experiència que va viure la Mireia als seus tretze anys; que va fer que descobrís un món diferent del seu, el de la Carmen; la va impactar i la va fer crèixer com a persona.
ResponElimina