EL NADAL BLANC DE FA 50 ANYS

 Aquell matí feia molt fred i al mirar per la finestra estava nevant –que bé, Nadal i nevant-pensava.  A la nit havíem anat a la missa del gall, jo cantava en el cor parroquial, i en sortint ja feia molt fred i nevisquejava .  Al matí, el paisatge era impressionat , tot blanc, semblava una postal, i la neu continuava caient amb força. En aquests pobles del Bages , no hi sol nevar mai tant. Tot el dia va anar nevant i a la tarda ja hi havia  tres pams ben bons. Va quedar tot incomunicat, es van suspendre el cinema i els Pastorets.

Aquell Nadal amb la neu caient, a casa s’estava bé. El pessebre nevat lluïa dintre, i semblava que feia la competència amb el blanc paisatge del carrer. Recordo, al pare, la mare el meu germà i jo, tots a la taula assaborint el dinar nadalenc. Que bona que era aquella escudella calentona  i  la carn d’olla... després,  a casa es menjava pollastre amb llenegues, d’aquelles assecades,  que el pare anava a buscar a la tardor i la mare i jo enfilaven en llargues tirallongues, i posàvem a assecar. Llavors, remullades i fregides, amb el pollastre, que n’eren de bones. Els torrons , les neules i les mandarines completaven  el menú, això si, obríem una ampolla de “xampany”, aquell dia. A casa normalment es bevia vi, que és el que feia el meu pare, però Nadal era Nadal. També traiem la mistela  del celler, que combinava tant bé amb les torrons.  Fora la neu continuava caient.

L’endemà, el dia de Sant Esteve,  havia parat de nevar, però n’hi havia un gruix de 80 cm. Els cantaires havíem d’anar al concert de Sant Esteve , al Palau de la Música, però no es podia circular per les carreteres, es deia que cap a Barcelona encara hi havia  més neu. Quedar-se a casa va tocar.

La gent del carrer amb pales i galledes, aviat es va posar en dansa per obrir camins a la neu, almenys que es pogués circular una mica pel poble. Ara neva tres dits i tothom espera que l’Ajuntament els  ho solucioni tot, molts no són capaços ni de treure la neu de davant la porta.

Amb les amigues vam sortir per jugar amb la neu.  Hi havia treballs per caminar, doncs t’enfonsaves,  però el jovent no ens importava, jo llavors tenia 18 anys. L’Ariadna, una amiga que era fotògrafa, ens va retratar,  tirant-nos boles i mentre fèiem un gran ninot de neu. Aquell temps tenir una màquina de retratar era una cosa estranya, però ella es volia dedicar al  fotografia i els seus pares n’hi havia comprat una quan va complir quinze anys.

La fàbrica tèxtil del poble, va tancar una setmana, hi havia perill que el sostre no aguantés el pes de la neu. Que bé, una setmana de festa i sense haver de matinar. Les cases eren molt fredes, només s’estava calent a la cuina, al costat de l’estufa, les habitacions eren gèlides, el meu germà i jo ens emportàvem una bossa d’aigua calenta al l llit.

Tanta neu i fred , al desembre, quan  el dies són tan curts, en tenim per dos mesos -senties que la gent deia- però els dies següents es va posar a fer bonança i amb una setmana ja només quedaven petits rastres d’aquella gran nevada. El dia de Cap d’Any, vam poder anar al concert a Barcelona.

    -Àvia, que això ja ho has explicat moltes vegades, - diu la petita Ingrid.
   - Si, però avui  fa cinquanta anys d’aquella gran nevada
   - Ah! cinquanta anys, són molts anys, ja ets una mica velleta, oi?
   - Si, una miqueta. Voleu saber una curiositat?
   - Siii –van cridar les dues nenes a la vegada
   - Aquell any de 1962, el dia de Nadal s’esqueia en dimarts, com aquest any, com avui.

La filla que acabava de para la taula i l’escoltava va intervenir.

  -Caram mare, si que tens bona memòria.

 En aquell moment  truquen a la porta, arriben l’altre filla, el gendre  amb els dos nens petits a la casa, per celebrar el Nadal. Petons, abraçades i felicitacions. Tot seguit les nenes es posen a cridar.

-          Ja hi som tots!!! Ja podem començar a fer cagar tió.

Els petits corren al costat de la llar de foc, on a un costat hi havia el pessebre i a l’altre un gros tió, descansava ben tapat amb una manta.

Amb la oloreta del dinar a la taula, els quatre petits es van posar a donar cops de bastó en aquell gros tió, que a més portava barretina, delerosos de veure els regals que els hi cagava; mentre l’àvia pensava.

-          Hi ha coses que no canvien per més que passin els anys. La il·lusió dels petits per Nadal i pels Reis i els desitjos de Pau i Felicitat per tothom.
 
– 25 de desembre de 2012-