VISIONS DE TARDOR

 La tardor es fa evident. Una multitud de fulles seques de color groguenc resten escampades per tots els indrets. El vent que bufa persistentment  les fa volar d’una manera esbojarrada, formant una espècie de garbuix multicolor que, fins i tot, a vegades, la imaginació fa percebre alguna obra d’art: un dibuix, una pintura, un collage o ves a saber...

Mentre la Lluïsa camina, com cada dia, amb la seva parsimònia, li és difícil no entrebancar-se amb aquella munió de fullaraca que té al seu voltant, que va caient a tort i a dret, sense parar.

Com sempre, ha aprofitat per arramassar algun tascó de fusta d’aquell bosquet que li és tan familiar. Fa molt de temps que s’hi passeja després de dinar. Ella prefereix això que no pas fer la migdiada. Els arbres li donen una pau interior i... sovint els abraça; diuen que això dóna molta energia, i deu ser cert, ja que a la seva edat, que ja en té uns quants,  encara se sent jove i dinàmica.

A la primavera, recull flors boscanes i adorna la seva casa amb  uns ramells, que tothom li diu que són fantàstics, menys una veïna una mica envejosa que, amb la seva manefleria, sempre troba gust de ficar-se on no li demanen i no li alava mai les coses boniques. És una mica impertinent. Però ella passa de tot això, per sort!

 

La Lluïsa sap gaudir de cada cosa, de qualsevol moment i situació. És conscient que  fa molt temps que ha arribat  la seva estació, la tardor de la vida, i la viu intensament; ja no albira les coses a llarg termini, ja no pensa en el futur, el seu futur ja és aquí. Aquest és el millor moment. És la recta final, per tant l’ha d’aprofitar i ho celebra donant gràcies a Déu, per ser capaç de fer el seu passeig dia rere dia. Pensa que realment ha assolit la seva fita, i tot el que li manca, que no ho ha pogut aconseguir, com que ja no hi és a temps; no hi ha dubte... no val la pena preocupar-se.

 26 de novembre de 2012