Els gossos
ja han completat la seva feina i el ramat és recollit dins la borda. Ara són
ajaguts vora la porta mentre roseguen uns ossos que els ha donat acompanyant el
menjar. Més abans del seu frugal sopar de cada nit vol fer una petita feina. Ha
de reparar una destral que hi ha a la cabana per fer, si cal, petites tasques.
Només es tracta de posar un tascó
per evitar salti la fulla del mànec.
No és una
feina urgent però no vol que el capatàs per pura manefleria, per donar-se importància, davant de l’amo vagi
compta-li el descuit del pastor i la seva poca cura de les eines del mas.
Tot això de
la feina i que els pensaments del Jan són enquimerats per la manca de noticies
del poble fa que treballi una mica d’esma. La Teresina, la seva jove esposa ha
de ser a punt de parir a la criatura i voldria ser-hi present malgrat sap que
quan les coses van ràpides com desitja no serà a temps de veure-la néixer.
Malgrat les
comparances són dolentes i completament diferents vol recollir el nou xaiet del
seu ramat amb les seves pròpies mans, arropant-lo i prement-lo amb els seus
forts braços com salvaguarda els xais petits del llop.
Fa masses
dies que està sol dalt de les terres de pastura esperant notícies del poble
només quan ve el rabadà, cada quinze dies, a portar provisions rep una carta de
la dona i tot just pot escriure una altra de contestació per fer li baixar al
poble, quan torna des de la borda de més amunt on és l’Ignasi el vell pastor.
Li agrada la
feina de pastor, caminar per les valls i els vessants herbosos de la muntanya a
l’estiu quan puja als cims. Veure la llera del riu com un fil d’argent que
travessa la vall saltant de pedra en pedra i tragina l’aigua lluny cap el mar.
Coneix el brollador amb neix l’aigua més fina i cristal·lina de totes les
rodalies. I aquell gorg on a l’estiu s’han banyat alguna vegada en la xicota,
abans xicota, ara muller, quan pujava a veure’l a la muntanya. Amb els seus alegres
xiscles a l’entrar a l’aigua gèlida li recordava les antigues llegendes escoltades
de les dones de l’aigua que amb les seves cançons atreient al pastor per
emportar-se’l a dintre de les deus.
Però al
casar-se i ara al tenir una criatura, el món li ha fet un tomb i veu que ha de
treballar en una feina que el permeti gaudir de la esposa i d’aquest fill que
perdurarà el nom i el cognom de l’avi.
El Jan
enyora la Teresina i malgrat estigui acostumat a viure dalt de la muntanya cada
vegada troba a faltar el so de la seva veu i la calidesa dels seus braços. Sap
que ha de canviar la seva vida i per això ha estalviat diners per emprendre una
nova vida lluny del poble.
Vol marxar a
la capital, treure el carnet de conduir i fer de transportista. L’amo li ha
promès feina, el poble i els altres pobles dels voltants necessiten ser comunicats
amb el nou mitja de comunicació i sota la màrfega on dorm a la muntanya té
molts anuncis de camions i furgons que li permetrien fer realitat els somnis.
Els temps de les carretes poc a poc quedarà obsolet i encara que els camins són
de terra s’obre el progrés amb la vinguda d’una nova era. Somnia amb un camió
pintat de vermell on viatjarà per les vies de la modernitat amb la Teresina i
el seu fill, i segurament altres descendents.
Deixa la
destral amb el tascó ben fixat i sent el soroll d’uns cascs que s’apropen a la
borda. Surt i veu el capatàs i el rabadà muntats amb matxos que en arribar li
diuen:
¾ Va
puja, la Teresina va de part i encara pots arribar a veure néixer el teu fill.
Tu rabadà, quedat a vetllar el ramat. Tu Jan, munta i anem-hi.
El Jan salta
damunt el matxo i mai un camí se li va fer tant llarg com el d’anar a bressolar
el fill als braços.
Miquel Pujol
Mur.
Berga,
29/11/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada