EL MISSATGE I LA MÚSICA

El Jan és una home ja gran. Té aquella edat quan les veritats és comencen a barrejar-se amb les mentides. Les passions, malgrat que mai oblidades del tot, ja queden enrere. Tampoc hi ha records que pugin ofendre la memòria, ja que la penitència ha estat quasi tan llarga com la vida. Tot comença a quedar enrere en els anys difuminant-se en la grisor del temps. Pensar en els menyspreus rebuts, tampoc val per res, només per remoure el fang del fons del bassal i enterbolir l’aigua de l’existència. Més val no bellugar els mals moments passats i viure el que resta de vida, procurant sigui plena al màxim i que cada dia es renovi de nou.

Observa el paper que una noia li ha entregat al sortir de casa. No el volia agafar, però la tendra mirada de la jove l’han fet desistir de la seva negativa. Poc a poc el desdoblega; i aleshores llegeix unes lletres que escrites amb lletra tipus impremta i de color blau, fan la següent pregunta: Quina és la música de la seva vida.

La pregunta el sobta i veien en el parc un seient solitari i apartat decideix asseure’s a reflexionar. La pregunta té moltes possibles respostes i cadascuna és adient a un moment i a una dona determinats.

A veure, a casa la contestació seria fàcil: música d’òpera, de sarsuela, i una mica de cobla. Des de els més excels del tenors o “prima donna” als més populars de l’època. Recorda que al cine, a les mitges parts, sortien novells artistes a fer un xic d’espectacle. Un dels interpretes va ser l’Antonio Molina, que anys després va esdevenir un famós “cantaor”, apreciat dins del seu estil, i pare d’una extensa saga d’artistes.

De jove cançons de muntanya i sardanes. Les sardanes lligades amb la primera mig xicota, la Montserrat.

Després va venir el temps del maig del 68, recorda aquella vegada a París que amb la Michelle, cantava la Marsellesa pels carrers de la capital francesa. Mentre, llençava llombardes a la policia i rebia més d’un cop de porra.

Més tard a Saragossa, durant l’estada militar, qui podia resistir-se a cantar jotes tenint al costat una noia com l’Alicia. 

Ja de retorn, sempre es retorna a casa, va enamorar-se de l’Eliana, una dona argentina que el que més estimava, amb vertadera passió “arrabalera”, era ballar tangos. No és que ell fos especialment ballador però portat pel sentiment amorós i sexual va ballar-los fins l’extenuació de l’amor.

Després Noelia, Carme, Núria, Grace, Hilde, Giovanna, totes tenien i encara tenen en el seu record una música única i diferent a les demés.

I després, tantes i tantes dones que la música barbuteix en la memòria, a veure Raquel, Maria, Andrea, Paola, etc. Tantes que la memòria dels noms s’amaga en el carrer de l’oblit.

Torna la mirada al paper i recorda a la noia del matí. Els ulls blaus com la Hilde, la front alta de la Grace, el moviment sinuós del cos com l’Eliana, els llavis ferms  de l’Alicia, i les sines generoses de la Giovanna. Quantes dones i quanta música per un sol record.

El pensament vola a la impressió de la jove dadora del paper i pensa que els anys han passat. Ara no coneix quina és la música actual, que pot servir per vestir la gràcil figura juvenil.

Miquel Pujol Mur