EL MILLOR AMOR II

Tot el dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar.  Finalment, després de voltes i voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia, la veritat.

No hi ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del Paradís.

Aquell que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar a la majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere humà.

Però no va acabar tot així, segles després van haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.

I que fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana al seu fill. Sí amics, al seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.

I aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, per a què els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves ànimes.

Amics, no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per a definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.

Acabada la meva al·locució vaig gira.me als primes bans i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:

¾     Cèlia, respon això a la teva pregunta?

Una veu prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.

¾     Mossèn, vostè la sap molt llarga.

Miquel Pujol Mur