Tot el
dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles
turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni
sopar. Finalment, després de voltes i
voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques,
amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos
de dia, la veritat.
No hi
ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va
donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al poc temps, va
haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del
Paradís.
Aquell
que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills
creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar a la
majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser
la destrucció de la maldat del gènere humà.
Però no
va acabar tot així, segles després van haver de nou discòrdia i guerres. El
mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va
sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al
seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes.
L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades
als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.
I que
fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos
en forma humana al seu fill. Sí amics, al seu propi fill, i al mateix temps una
part de la seva trilogia celestial.
I
aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu.
Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra
religió, per a què els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves
ànimes.
Amics,
no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per a
definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran,
més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.
Acabada
la meva al·locució vaig gira.me als primes bans i dirigint-me a la Cèlia vaig
preguntar-li:
¾
Cèlia,
respon això a la teva pregunta?
Una veu
prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer
banc.
¾
Mossèn,
vostè la sap molt llarga.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada