Fa cinc anys que estem junts amb
la Silvia, és una dona intel·ligent, guapa simpàtica i ... moltes coses
més. Estic enamorat d’ella com el primer
dia i ella de mi. Ens entenem de
meravella en totes les coses, però té un petit, o gran, defecte, que no arriba
mai a l’hora, sempre l’haig d’esperar quan anem en algun lloc, no acaba mai
d’arreglar-se i en conseqüència arribem tard a tot arreu .
Ja he clissat una mica el seus
temps. Quan li dic si li falta gaire, si em respon “cinc minuts amor” això vol dir que fins als quinze i vint
minuts no l’esperis. Si és “un quart
d’hora” pensa que estarà mitja hora
llarga. Si et diu “d’aquí deu minuts estic llesta” això és imprecís però pot
estar fins els tres quarts d’hora. Si el
temps és ... “em falta mitja horeta” conta que estarà una hora ben llarga. Ella
ho sap i sempre diu que ho vol corregir, vol mirar d’anar a l’hora, però no hi
ha manera.
Avui anem amb un sopar amb uns
amics, , sembla que tenim temps de sobra per arribar puntuals, jo fa estona que
estic a punt. Li demano si en té per gaire,
¾
Tot seguit estic carinyo, només són deu minuts.
¾
Escolta. Vaig a l’estanc de sota, em fumaré una cigarreta a baix al carrer. No
triguis.
¾
No, no tot seguit estic.
A l’estanc trobo al Pau i fem una
bona xerrada sobre el partit d’ahir el vespre, ha passat un quart llarg quan
surto i em quedo a la vorera fumant la cigarreta, penso que baixarà d’un moment
a l’altre. Porto ja la tercera cigarreta i encara no ha aparegut. Em començo a
impacientar. Li truco al porter
automàtic i no em respon. Això és que està baixant –penso.
Espero força estona més. Llavors
li truco al mòbil i no em contesta. , torno a trucar al timbre, res, ningú em
respon. Començo a estar alarmat, busco les claus i obro la porta i vaig a
agafar l’ascensor. Un rètol posa
AVERIAT. Vaja només faltava això. Pujo els cinc pisos neguitós per les
escales. Entro a casa. No hi ha ningú. Torno a trucar al mòbil. Sento aquella
musiqueta que bé del rebedor. Vaja, el telèfon és aquí, però ella no és en
lloc.
Ha sortit arreglada, s’ha deixat
el mòbil, però ella no ha sortit pel portal, l’estanc és davant de casa i he estat mirant tota l’estona mentre
xerràvem amb el Pau. No se que fer. Truco al 112. Em diuen que si en una hora no ha aparegut torni a
trucar. Llavors truco a la veïna del costat per si ha vist o sentit alguna
cosa. Em diu que no l’ha vist en tot el dia, ni ha sentit res estrany aquella
tarda. Estem parlant allà al replà.
De cop una colla de bombers i un
servei de la Creu Roja pujant rabent escales amunt,
¾
Que ha passat alguna cosa? –preguntem.
¾
L’ascensor que ha quedat avariat entre el pis 10 i el 11 i hi ha una
dona atrapada dins amb un atac d’angoixa..
¾
La Laura, la meva dona. Com sempre, pitja el botó amunt quan el que vol és baixar.
Pugem amb la veïna escales amunt darrera als
bombers... ja la començaven a treure. Per sort tot ha quedat en un ensurt, però el sopar
l’hem aparcat per un altre dia.
20/11/2017/
Això d'arribar tard és un mal costum que tenim en aquest país i va lligat amb la poca puntualitat, si hem d'anar a un lloc a les vuit, no tenim pressa perquè fins a un quart de nou segur que no comencen i ens mal acostumem...
ResponEliminaNo m'esperava pas el final, quin ensurt; a l'ascensor de la meva escala de tant en tant també si queda algú tancat, toco ferro!!!
petonets , Anna.
Tens raó M. Roser, aixó d'arribar tard és un mal costum, però molta gent el tenen o el tenim i costa de canviar. i clar parlant d'anar tard em va sortir un final una mica surrealista, però que a vegades també sol passar.
EliminaUna abraçada.