divendres, 22 de març del 2013

PARAULES, NOMÉS PARAULES.


Sobtadament, arbres, dubtes, cistell, mirada, múrria, eixida i tendre. Què són aquests conjunt de signes posats un darrere l’altra? 

Són paraules i com paraules formen part d’un context anomenat frase. Cadascuna expressa una cosa material o immaterial  i només són una idea. 

El lligam de les paraules forma un munt d’accions o de fets que representen part de la cultura. El grup humà va evolucionar mitjançant fonemes que poc a poc van tenir un significat. El cervell humà es desenvolupà a l’ajuntar aquests fonemes donant un sentit a les paraules i també gràcies a l’habilitat manual. 

Les petites paraules o solament els vocables més el principi del treball artesà (la utilització de les mans) va ensinistrar als homínids i van iniciar la nova la vida. Lentament, pas a pas, obrint-se camí va arribar el llenguatge i amb l’art de la comunicació oral es van albirar nous móns. 

Els animals també emeten sons que demostren els seus desitjos o la seva por. Segurament els va faltar aquesta petita llum que il·lumina d’intel·lecte humà i va fer-lo avançar cap a la civilització. Van haver de passar molts segles per tota aquesta evolució però segurament va haver una gran sèrie d’al·licients per aconseguir-la com: el desig de poder, l’enveja, la força física, l’orgull, l’amor, o la gelosia. Una part dels al·licients formen el substrat de la vida del animals. El domini del territori i el perpetuar l’espècie seguint la línia del mascle dominant.   

Segurament aquestes passions algunes de les quals són situades en els anomenats pecats capitals van impulsar a l’ignorant però més forçut dels homínids a cercar un company més feble físicament per a què vanagloriés els seus triomfs i donés vida per mitjançant de la paraula, primerament oral i desprès escrita,  a les seves gestes i la seva riquesa. L’home de les cavernes ja va plasmar les seves conquestes en les pintures rupestres, una manera simple de parlar a la immortalitat gràcies a l’element petri.   

En la nostra civilització, pensant amb els perses, els egipcis, els grecs, els romans i d’altres pobles i altres cultures més petites que també van impulsar les lletres i el coneixement, però en el fons amagat amb el curull de temes filosòfics i de pensaments magistrals hi ha l’afany del conqueridor per eixamplar el seu imperi.   

Paraules de conquesta, paraules d’amor, en fi paraules com lligam de frases amb prou significat o banals xerrameques que poden ser complides o traïdes. Coneixen la frase: “Tot és val en l’amor i en la guerra” i que ens vol dir, que les paraules no tenen valor o que el seu valor és purament circumstancial.

Tendres paraules d’amor xiuxiueja el trobador a les orelles de la senyora del castell. La dama dels seus pensaments. Mentre el marit és fóra en la guerra la dama ansiosa l’escolta i potser cedeix a l’influx passional de les paraules i de la veu lligades amb frases subtils. Més en el moment que el senyor retorna al seu castell, aquelles lletres lligades una a una com els granets del rosari, aquelles paraules, les subtils frases d’amor i pot ser d’adulteri trencaven el finíssim fil que les unia i fugien escampades pel terra del saló. Aleshores lluny s’escoltava el remor del galop del cavall fugint en direcció a un altre castell on acollir-se.  

Paraules polítiques que aquests dies es reben com cants de sirenes d’un esdevenidor  incert. Per què tantes desqualificacions, per què utilitzar les paraules per menysprear les accions dels demés i oblidar-se d’allò que vertaderament té valor presentar un programa d’arguments i d’accions del què vol fer, qui i quan hagi guanyat les votacions. No traeixin les paraules expressades en les paperetes de vots ni les tergiversin amb pactes post- electorals. Que deixin i respectin la decisió del poble sobirà però molts cops enganyat.   

Les paraules són boniques, són vida, tenen sentiments i amb l’ajuda de la calidesa del to de veu que les envolta són suggeridores  i poden prometre un món millor. Les paraules del poetes són com els pètals de la rosa que es desgranen i cauen amb parsimònia davallant vers el terra del jardí i sembren en el cor l’agredolç sabor dels sentiments. En ses rimes tant es sent la frescor de la joventut, l’alegria del viure, l’enrojolament de l’enamorament i ens fa obrir els llavis en un somriure agraït com la tristesa, l’enyorament i el dolor fa humitejar els nostres ulls.  

La prosa, menys continguda, menys encotillada per normes, permet una més extensa comunió de paraules i una més gran comprensió dels significats. Cada paraula com a part del seu idioma té un significat pels individus de la seva nació. Respectem els fons de cada fonema, de cada paraula, de cada frase, dels diferents idiomes perquè en elles s’arrelen els sentiments de la terra i de la gent que hi viu. Respectem la llibertat i no tolerem el llibertinatge. 

Sincerament, he escrit aquest relat desprès de veure un debat televisiu on he vist atacat un idioma i personatges que mitjançant una pluja de paraules volen obnubilar el pensament de la gent del poble. Paraules sinceres, paraules positives, paraules reals i creïbles manquen en la boca de molts de les persones del debat. Les paraules com a promeses i el seu incompliment en fan por i em dolen. Paraules politiques mig veritat mig ... Política, només política. 

Mentrestant la gent del poble, el poble que hauria de ser sobirà pateix i tímidament parla. Sento llàstima davant d’aquest escrit de novembre de 2010, perquè la situació d’aquest país no ha millorat gens. Tot va ser una premonició del què està succeint.

Miquel Pujol Mur                                                                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada