SENTIMENTS

La parella és asseguda en un banc del jardí. Estan ben apropats com si volguessin donar-se suport mútuament. El sol de mars escalfa tímidament l’atmosfera.

L’home es remou en el banc i passa el braç per darrere les espatlles de la dona. Tranquil·lament, perquè entre el dos hi han molts anys de records i coneixença, posa la mà per damunt el clatell de l’Alba. Puja un xic més i nota com el  palmell de la mà s’acobla exactament en el cap i l’acaricia delicadament. Sent el fru-fru dels seus cabells i la tebiesa de la seva pell.

Aleshores sense presa els seus dits s’entretenen en l’orella resseguint la forma del lòbul. Poc a poc, baixa acaronant l’oval de la cara fins arribar al mentó. Ella tanca dolçament els grisosos ulls, com si estigués enlluernada per la llum del sol. Mentre la seva boca somriu i la seva cara reflexa una placidesa d’ànim complerta.

L’Alba posa la mà damunt la cama del Pere. L’home sent com una lleugera esgarrifança que li travessa la pell sota la roba del pantalon. Torna a acaronar el rostre de la muller i amb dits tremolosos ressegueix els seus llavis. S’acosta i li dóna un petó a la galta, suau però encara amb tota força del desig dels seus ardents llavis.

Sona una vibrant i propera campaneta, i com si s’hagués premut un botó l’Alba automàticament s’aixeca i agafa als caminadors de davant seu i sense dir cap mot avança vacil·lant lentament pel camí entremig dels arbres.

El Pere roman assegut una estona més i aleshores allarga la mà i pren sospirant el seu bastó. Ranquejant marxa cap l’altre pavelló de la residència on en un cartell de lletres grosses hi ha la paraula “HOMES”

Fa anys que es coneixen els dos, anaven a la mateixa escola a estudiar. Al recreo, entre classe i classe, eren de la mateixa colla de companys i feien les mil i una entremaliadures en el pati de l’escola. Els dos eren inseparables. Després el Pere va marxar amb la seva família a treballar en l’estranger i l’Alba va restar al poble. Passats els anys l’Alba es va casar, va formar una família i va tenir dos fills. Fa uns vuit anys dissortadament va morir el seu home d’un atac al cor i els fills van decidir que el millor lloc perquè estigués ben cuidada era la residència. I van fer mans i mànigues perquè finalment ho acceptés.

El Pere, en terres estrangeres malgrat tenir una bona feina no s’hi trobava bé. Va tenir algunes companyes, però passats els anys, sense cap lligam físic ni emocional, tret d’uns nebots prou ocupats en gaudir de la pròpia vida va decidir tornar al poble. Ja gran, va decidir-se per un lloc on tinguessin cura de la salut i va anar a la residència. En aquest lloc s’han retrobat ja fa sis anys i els seus llaços d’amistat han derivat en una altre situació. Quan poden romanen l’un al costat de l’altre. Com allò que podia haver estat i no va ser.  Tornen a ser inseparables.

Miquel Pujol Mur