cap mot, si et sembla trist.
Prou saps que no podries;
el que he escrit és escrit.
Salvador Espriu (Setmana Santa)
Aquest matí, de la finestra estant,
miro el carrer, la claror m’enlluerna;
ombrel·les fan de sol dessota el sol
encara primerenc.
Branques daurades
vinclen les fulles amb pes ensucrat
tant a destemps d’una fruitada insòlita
que fa delir mainada endiumenjada
disfressada de gran que la passeja.
Què en saben ell d’hosannes i de reis
i remolins de poble que ara clama
lloances i demà, amb oreig nou.
idèntics llavis cridaran: que mori!
Els infants només veuen llums de palmes
i són feliços amb sabates noves.
==========
L’atri del temple és curull de parades
de mercaders que venen a preu d’or
grapats de res.
Els usurers s’amaguen a l’infern
de túniques honrades bosses plenes
òbols de vídua.
L’enuig diví es torna gest humà
que, irat, escales avall, va llençant
munts de quincalla.
Quan l’hagin mort falsejaran la icona
i per trenta monedes la vendran
prohoms de Roma.
=============
Les oliveres obren persianes
a l’últim raig de sol d’aquest capvespre
de dijous sant a l’hort.
La quietud
de l’aire no l’esquinça pas cap ala
de gavina ni cap remor de mar:
només se sent el trepig de la mort.
Silenci ja s’atansa;
Quan arribi
el trobarà ben sol amb el seu calze
de desamor al desert sense estrelles.
Molt a la vora els amics s’adormen.
==========
Ens hem rentat les mans tantes vegades
que l’aigua sempre té color de sang
i no ens adonem pas que la mirada
pot clavar-se’ns al front com una espina
mentre anem flagel·lant amb fuets
la carn del Crist que trobem cada dia
mig mort de fam i de fred al carrer.
Nosaltres no!
Nosaltres no ho volíem...
No volem pas ni holocausts ni guerres
Ni crims ni esclavitud.
Nosaltres no!
Pilat tampoc!
Ho vol la massa folla.
Ja n’hi ha prou!
Nosaltres a callar!
Nosaltres al darrera de les portes
closes de por amanyagant silencis.
==========
La nit empeny les hores del migjorn
el sol acluca els ulls per a no veure
l’immens dolor de l’home que s’esquinça
els vels de l’ànima.
Tot s’ha acabat.
ha estat dit l’últim mot i ara el perdó
ha davallat a tots els rius del món
per la ferida; degotim d’amor
inexhaurible.
Tot s’ha acabat, ja
s’han acomplert profecies i oracles;
la història resta escrita, inesborrable.
Ara ens caldrà llegir-la poca poc
sense modificar-ne ni una coma.
==========
Damunt dels còdols del camí fressat
i ha la pell encastada de les hores;
molts anhels sense flors, mots gavanyats
a la pols d’un silenci sense pluja.
Morir poc a poc,
inútilment,
sense deixar ni l’ombra d’una alzina,
ni cap senyal que delimiti àmbits
ni l’espurna d’un cos a flor de pell.
Només presento amics, i per això
viuré morint, si morint ressuscito.
Roser Casals
Uns versos que expresen molt bé els sentiments i els origens religiosos de la Setmana Santa
ResponEliminaÉs una setmana que, anys enrere, sempre la trobava molt llarga i molt trista, tot i la majestuositat del "Monument" que solien fer a les esglésies. Recordo sobretot que hi havia molts ciris i moltes flors. Ara és molt diferent i, també, a mida que un es fa gran les coses llargues s'escurcen.
ResponEliminaEl versos magnífics!