L'INFART

Necessita  passar. Obrir-se pas entre aquella multitud exaltada, però se sent impotent, l’empenyen , el fan anar per allà on volen. Els crits i l’alcohol dominen la multitud enardida, perquè ha guanyat el seu equip i ho celebren, però a  ell l’empenyen i li barren el pas i ofeguen els seus crits desesperats.
-          deixeu-me  pas. Es una emergència..

Ziga- sagues a dreta i a esquerre, quant  temps trigarà per travessar el carrer, l'ha de creuar sigui com sigui,   a l’altre banda i viu la seva mare, que la trucat  fa  una mica que es trobava molt malament, tenia un dolor molt fort al pit i li costava respirar.

De fet, ja havia  avisat a l’ambulància, però no sap si podrà arribar fins allà, a més a la casa només ell te clau. Per la veu de la mare semblava que la cosa era molt seriosa.

En aquell moment la sirena d’una ambulància, s’obre pas entre la multitud, ell encara queda força enrere. Crida impotent. De sobte es topa amb un mosso d’esquadra, s’agafa a ell i li suplica.

-          Ajuda, sis plau . La meva mare està molt greu. Viu sola i ha tingut  un incident. Ajudi’m a travessar el carrer.

Amb la seva ajuda s’obren pas entre la gentada i finalment aconsegueixen arribar davant la casa de la mare, on estava parada l’ambulància. En aquell moment  dos camillers baixen a la mare en una llitera...

-          Mare, mare –crida el xicot.
-          Està molt greu. Acompanyi’ns.

Fa tres dies que són a l’hospital, el noi no s’ha mogut del costat de la mare inconscient. Els remordiments el tenen paralitzat, no es pot treure del cap la discussió tan forta que havien tingut aquella tarda, i tot per un tema ben banal.  Està segur que es el que li ha desencadenat l’infart  i les posteriors complicacions. La mare, per fi  ha obert els ulls i al veure allà, al seu costat, al fill,  li somriu amb tendresa.

 

-10-10-2011-