EL DARRER VOL DE L’ESPARVER

El noi roman estes a terra per evitar que la seva presència fos evident a les aus. La seva roba de camuflatge li permet confondre’s amb la terra i els arbusts de l’entorn. Observa atentament un niu d’esparvers situat en l’escletxa de la soca d’un arbre que s’alça proper al seu lloc de vigilància.

 Dins el niu hi ha dos polls i els pares volen en persecució de petites aus. Fa uns dies que guaita el niu i sempre veu la mateixa seqüència. 

Una vegada rere l’altre un dels polls, el més gran i fort, quan l’adult porta el menjar s’aboca a l’extrem del niu per ser el primer. Si la presa era petita se l’empassava tot sol i quan era grossa devorava la part més suculenta.  

Els pares intentaven repartir el menjar entre els fills però era tan la seva golafreria i també la força acumulada en el seu cos a causa dels opípars tiberis que sempre arraconava al seu germà.  

Vet aquí que aquest dia de guaita del jove durant el matí els pares havien trigat a trobar preses i fins mig jorn no van aproximar-se al niu. L’esparver pare havia aconseguit un gros ocell i a l’apropar-se al niu el poll gran a saltar a la vora del niu que sobresortia en el penya-segat.  

Sigui pel propi pes sigui per manca d'equilibri la jove au va caure per l’estimball avall. Desesperadament va batre les ales però encara eren mancades de plomes, només els canons sortien de la carn. 

Va ser una breu i vertical volada sense la majestat del vol dels esparvers i una pilota de plomes fosques va quedar a terra.  

El noi va abandonar capcot el seu lloc de vigilància. Dins seu sentia el dolor de la mort com si fos culpa seva. 

La cobdícia també perd moltes vegades als humans.  

Miquel Pujol Mur                                                   

Berga, 21/02/2011.