Aquest matí de primers de març, així que m’he llevat he
obert la finestra de la cuina
i he mirat quin temps feia a fora. Veig que
el cel és molt blau, i com els primers raigs de
sol il·luminen tímidament el paisatge hivernal,
donant-li un toc de color. El fred encara és viu, com mostra la fina capa de
gebre que cobreix els camps de l’entorn, els arbres despullats, sembla que ja
volen començar a borronar.
Els meus ulls no deixen d’observar
l’entorn, m’agrada contemplar el paisatge pels matins, m’omple d’energia i
entusiasme. M’adono que el
veí ja trasteja, portant trossos grans de llenya per la calefacció. Pobre home
- penso- a la seva edat i tan sol, però encara es va espavilant. Des que va morir la Maria, la seva dona, ja fa
més de deu anys , l’home viu sol. El Pere i jo a vegades li em ofert ajuda,
però sempre ens diu que moltes gràcies però no necessita res, que ja se’n va
sortint. Encara que últimament s’ha caducat molt, pobre, ja deu ser passar un
xic de la vuitantena.
És un veí de tota la vida, jo el recordo des que era una
nena. La caseta de darrera casa, l’hortet, ara abandonat, on jugàvem amb
l’Enric, el seu fill. Quantes vegades ell venia a berenar a casa després de passar
la tarda jugant, o altres era la Maria la que ens feia el berenar o dinar pels dos. Teníem la mateixa edat i havíem sigut bons amics. Què es deu haver fet
d’ell? Quan als 22 anys va marxar cap a
l’Argentina els seus pares van tenir un disgust molt gran, i a mi també em va
saber greu, es clar que jo estava a punt de casar-me amb el Pere i no em vaig
preocupar massa. Es veu que de primer encara es comunicava amb els pares, però després
ja no en van saber mai més res. La Maria va morir amb la pena de no tenir cap noticia del fill. El Pau
ha esta un home fort i valent , encara
que la processó li deu haver anat sempre per dintre. Sempre havia animat a la
seva dona dient-li que no es preocupes, que l’Enric un dia o altre tornaria.
Després de dir-li que la Maria havia mort, jo mateixa el
vaig acompanyar a la caseta del darrera, a la que s’entrava per un estret
passatge. El Pau va entreobrir la porta una mica estranyat, si no em veu a mi ,
no li permet l’entrada, i em va demanar
que entrés amb ell.
-
Em dic Ernest, -va dir el noi- sóc fill de l’Enric , ell va morir l’any passat i
em va donar aquesta adreça, no sabia si hi trobaria ningú. Em va encarregar que si algun dia us trobava,
us digués que lamentava molt el que havia fet, el seu silenci, i us demanés
perdó en nom seu.
El vellet tenia un nus a la gola i no podia pronunciar
cap paraula, s’agafava fort al meu braç tremolant.
-
Ets el fill de l’Enric –vaig dir jo- Pau, que es el teu nét.
Com l’home no podia dir res jo em vaig atrevir a
preguntar-li
-
Has vingut a conèixer l’avi, o has vingut per quedar-te?
-
Les dues coses. Al morir el pare, ja no em
lligava res allà. Vull buscar feina per aquí i està a prop de l’avi
-
I la teva mare- encara vaig preguntar
-
La mare va desaparèixer de la meva vida fa molts
anys, quan era molt petit. El pare em va pujar com va poder. Treballava molt,
encara que també bevia molt, sovint anava tocat, però es cuidava de mi. Sempre
em deia que un dia tornaríem a Catalunya i coneixeria els meus avis, que eren
les persones més meravelloses del món. Encara que penso que li feia vergonya
tornar, perquè les coses no li havien
anat bé.
-
Ets quedaràs a viure al poble –encara pregunto
-
Si, penso quedar-me per aquí. Hauré d’anar
aviat per buscar allotjament.
El Pau tenia els ulls plens de
llàgrimes, de mica en mica s’anava esfondrant
aquell posat d’home fort i valent, davant les explicacions d’aquell
jovenet mocós , en el qui feia estona
que hi veia els ulls i la mirada de l’ Enric.
-
Vols quedar-te aquí a casa –va dir finalment el
Pau
-
M’agradaria molt
-
Si no et fa res de conviure amb un vell
xaruc -Va dir entre llàgrimes
Els dos homes es van abraçar, van estar així molta
estona. Jo mentre poquet a poquet vaig sortir de la casa i els vaig deixar amb
els seus sentiments. Una llàgrima em
lliscava galta avall, però estava contenta, pel Pau, per l’Ernest i també per
l’Enric que, segur, segur,
ja s’hauria retrobat amb la Maria
i ara, per una escletxa, estarien guaitant l’encontre de
l’avi i el nét
imaginem i llegim o mirem històries quan, moltes vegades, la realitat supera a la ficció.
ResponElimina