ERA UN PETIT EMPRESARI...

Era  un petit empresari, dic era perquè ara ja no ho és, bé, més que empresari havia estat un gran emprenedor.
 

Als vint anys, després d’uns estudis professionals es va posar a treballar d’aprenent en un taller,  on no va tardar molt en ser mestre oficial.Als 25 anys va deixar la feina . Va començar a construir la seva pròpia empresa. De què? . Bé, ara no ve al cas. Va agafar un cosí d’aprenent.

 

Els començaments van ser difícils , treballava molt i tot just cobria despeses. Quan van arribar els temps de bonança, les coses van millorar, va haver-hi més feina i també més guanys. Va començar a llogar dues o tres persones. Fa deu anys ja  eren 25 les persones que treballaven a l’empresa.
 

 Mentre tant,   es va casar, va formar una família i es pot dir que vivien bé, sense luxes excessius però tenien un bona vida. Va comprar un pis, un cotxe. Feien bones vacances, anaven a bons restaurants de tan en tan, algun viatge llunyà, encara quer els viatges no eren el seu fort. El pis el va pagar en deu anys, però  el van posar en nom dels fills, pel que pogués ser.
 

Van arribar els temps de les vaques flaques,  més poca feina i molts treballadors . Algun que es va jubilar i un parell van canviar de feina, però encara quedaren  16 persones, alguns però el treball els hi anava sobrer, ara  al cap del mes volien cobrar. Quants mesos s’havia quedat ell sense cobrar, per poder pagar als treballadors.
 

Fa cinc anys, va tenir una   comanda molt important. Va demanar als treballadors de treballar un parells de dissabtes per cobrir-la. Tots s’hi van negar, menys l’Arcadi el veí i amic que el va ajudar a treballar dos caps de setmana sencers, diumenges inclosos, i així van poder servir la comanda a temps. Aquells diners els van anar molt bé per tirar endavant un any més.
 

La feina queia en picat, els bancs no deixaven diners. Vencien els terminis del material, de la Seguretat Social. No podia pagar el personal.
 

El que va acabar d’enfonsar del tot l’empresa, però,  van ser les feines que no cobrava, els morosos. Tenia un passiu de 200.000 €. que li devien. Al no poder pagar els Bancs li van hipotecar tot. Els treballadors van quedar al carrer i ell sense res.

L’única cosa que no li van poder prendre va ser el pis, que tenia en nom del fills. Almenys tenia un lloc on viure.
 

Avui amb 50 anys, sense tenir res, no es dona per vençut. Com domina bé la seva feina,  era un bon empresari i tenia molts contactes, fa treballs pel seu compte. Com no és solvent , ni té res, no paga a la SS. Treballa en negre, i de feina no li’n falta.
 

Ell no culpa dels seus mals a la crisi, sinó del sistema que l’ha provocat. Ell només és una víctima més.
 

 -octubre de 2012-