LA NOIA DE L’AUTOBUS.

Vaig entrar en la tenda i agafant una llauna de taronjada fresca del refrigerador amb vaig aproximar per pagar a la caixa. La botiga era buida i les llums escassejaven, segurament per evitar l’excessiu consum o perquè la claror del dia era suficient pels pocs compradors del moment. 

A l’acostar-me a la caixa la vaig veure, la noia de l’autobús. La tenia ben vista, sempre m’havia cridat l’atenció al veure-la pujar al matí amb aquella faldilla tan curta que quan pujava el graó del vehicle en semblava albirar entre les dues cuixes no sé quin món torbador per la meva imaginació i pel bony que se’m formava al pantalon. A vegades havia intentat apropar-me però sempre em trobava alguna nosa segurament un altre que potser havia copsat el mateix i era una mica més decidit. Més mai havia vist que marxés o fos acompanyada per ningú. 

I ara la tenia davant meu, a soles i em somreia amb ulls gais i plens de lleugeres espurnes com una promesa d’afers picants i atrevits. Els llavis vermells i carnosos, mig entreoberts eren com si fossin l’entrada d’un túnel suau i recondit on la punta de la llengua era una constant vital. El bony tibava dels texans com si volgués travessar la gruixada roba.  

Els pèls dels braços se m’eriçaven com si la corrent del meu desig fluís mitjançant de la meva vellositat i la corrent estàtica ens volgués envoltar saltant d’un cos a l’altre. Finalment vaig fer la passa definitiva i em vaig posar al costat de la caixa. El seu somriure va ser encara més prometedor i la punta de la llengua li sortia, només la punteta entre les seves dents blanques, i aleshores vaig preguntar-li amb una veu que volia ser de mascle ferm i ben calçat però em va sortir trencada i fluixa.

¾    Quan val- I vaig emmudir sense gosar dir-li cap de totes les idees que pensava tot just feia un instant.

¾    La taronjada, això 2 €- I em mirava i me la mirava.  

Els meus ulls repassaven tot el seu cos de dalt a vaig, volen travessar i eliminar la roba que la cobria. Com era asseguda la faldilleta pujava encara més, i li veia les cames, i els genolls i jo em perdia. La meva imaginació voleiava i sentia l’olor del seu perfum i la seva ferum suau de femella jove. I el davant, amb la brusa un xic descordada que emmarcava allò tant bell que tenen les dones i que cerquem desesperats des de què som nadons. Ella somreia i jo escoltava la seva veu com si fos un refilet agut i encisador, com si es tractes d’un rossinyol cridant a la companya ( aquí els papers eren canviats) i jo les sentia com si les seves breus paraules fossin un encanteri que m’oferís mil temptacions que barrejades amb el seu tebi alè s’apoderaven cada cop més de les meves idees.

¾    Alguna cosa més?- Em proposa felinament mirant-me com una gata a un ratolí. 

I jo clavat, sentim el bony del pantalon atapeït i potent. Finalment se’m van creuar els fils, vaig treure la mà de la butxaca i vaig posar nerviosament les monedes damunt el taulell. Em va mirar sorpresa i em va dir desencisada:

¾    No vols res més, et puc oferir moltes més coses, no tan prosaiques, més... 

En un rampell ràpid i fugaç vaig besar-li, com qui roba a descuit, els llavis molsuts i obrint la porta vaig fugir tot dient-li:

¾    Tornarem a veure’ns molt aviat! Sé com trobar-te! Roma no és va fer en un dia i jo avui he cremat la nau del temps. Demà pot ser un gran dia. 

Miquel Pujol Mur