Paraules: àngel, coratge, apocalipsi, cafè, sortir, obscur i sofà
Aquest matí m’havia llevat amb bon peu. Estava content i no sabia perquè, almenys no tenia aquella estranya sensació d’angoixa, ni aquella apatia i desgana per tot, ni les ganes de plorar que sovint m’envaïen, després del cataclisme, de l’apocalipsi, per a mi; d’aquella vida que no era vida, sense il•lusió ni futur. Aquella desesperació que a vedades en venia, que tenia ganes d’acabar amb tot, que tot s’acabés d’una vegada ja; però ni per això tenia esma, ni podia.
Avui el dia era clar i diàfan i dintre meu l’estat d’ànim també, estava segur que alguna cosa especial succeiria, que faria que el dia fos diferent dels altres. No esperava gaires sorpreses, ja feia temps que havia deixat de esperar-ne, però alguna cosa hi havia en l’aire, que donava ales a la esperança.
Que seria? No ho sé. Què esperava? Tampoc ho sabia, però pressentia que seria un dia diferent, el sol brillava a fora, el cel era d’un blau intens, no hi havia un sol núvol i jo mirava embadalit com un infant per la finestra. També dins meu s’havia encès una llumeta d’esperança que il•luminava aquell obscur destí, que feia que em sentis bé i content, assegut a aquell sofà de la saleta on vivia amb la meva pobre mare, ja gran, que aviat en faria 70 ..
Cap a les onze, ella va arribar. La Júlia, el meu cor va saltar d’alegria, de fet no esperava que fos ella, era tant lluny, però era allà, la Júlia, el meu àngel salvador, la que m’havia donat el coratge i el suport per sortir del pou on m’anava enfonsant sense remei.
Després de tant temps. Quantes coses a dir-nos a explicar-nos
― Quan has tornat?
― Ahir al vespre, i avui m’he dit la primera cosa a fer és anar a veure el Ricard.
― Com t’ha anat pel Canadà? M’has d’explicar moltes coses. Fa més de mig any que vas marxar...
― La setmana vinent farà vuit mesos. Com passa el temps. Va explica’m coses teves, com et trobes?
― Molt bé, sobretot ara. Vols prendre un cafè?
― No, gràcies; fa poc que he esmorzat Que et sembla si sortíssim a fer una passejada pel parc?
― D’acord, fa un dia esplèndid.
Passejant pel parc, el Ricard escolta amb atenció les mil coses que explica la Júlia. Com ha viscut aquests mesos passats al Canadà, on va anar a fer un màster en acabar la carrera, les peripècies que li han passat. Perquè a ella sempre li en passen de coses, i la forma divertida que té d ‘explicar-les.
Torna a sentir la il•lusió, la força que el va fer viure després del terrible succés . Sap que els seus somnis mai és faran realitat, però que importa, en aquest moment és feliç, immensament feliç, allà en el parc parlant amb la Júlia, aquella noia voluntària i jove, que un dia va venir a veure’m quan estava enfonsat del tot, als pocs mesos del terrible accident, i que sempre més m’ha donat suport. Que em va tornar l’esperança i les ganes de viure amb la seva alegria, joventut i fe en la vida, i que ara m’empeny la cadira de rodes pels jardins del parc.
novembre de 2010
Avui el dia era clar i diàfan i dintre meu l’estat d’ànim també, estava segur que alguna cosa especial succeiria, que faria que el dia fos diferent dels altres. No esperava gaires sorpreses, ja feia temps que havia deixat de esperar-ne, però alguna cosa hi havia en l’aire, que donava ales a la esperança.
Que seria? No ho sé. Què esperava? Tampoc ho sabia, però pressentia que seria un dia diferent, el sol brillava a fora, el cel era d’un blau intens, no hi havia un sol núvol i jo mirava embadalit com un infant per la finestra. També dins meu s’havia encès una llumeta d’esperança que il•luminava aquell obscur destí, que feia que em sentis bé i content, assegut a aquell sofà de la saleta on vivia amb la meva pobre mare, ja gran, que aviat en faria 70 ..
Cap a les onze, ella va arribar. La Júlia, el meu cor va saltar d’alegria, de fet no esperava que fos ella, era tant lluny, però era allà, la Júlia, el meu àngel salvador, la que m’havia donat el coratge i el suport per sortir del pou on m’anava enfonsant sense remei.
Després de tant temps. Quantes coses a dir-nos a explicar-nos
― Quan has tornat?
― Ahir al vespre, i avui m’he dit la primera cosa a fer és anar a veure el Ricard.
― Com t’ha anat pel Canadà? M’has d’explicar moltes coses. Fa més de mig any que vas marxar...
― La setmana vinent farà vuit mesos. Com passa el temps. Va explica’m coses teves, com et trobes?
― Molt bé, sobretot ara. Vols prendre un cafè?
― No, gràcies; fa poc que he esmorzat Que et sembla si sortíssim a fer una passejada pel parc?
― D’acord, fa un dia esplèndid.
Passejant pel parc, el Ricard escolta amb atenció les mil coses que explica la Júlia. Com ha viscut aquests mesos passats al Canadà, on va anar a fer un màster en acabar la carrera, les peripècies que li han passat. Perquè a ella sempre li en passen de coses, i la forma divertida que té d ‘explicar-les.
Torna a sentir la il•lusió, la força que el va fer viure després del terrible succés . Sap que els seus somnis mai és faran realitat, però que importa, en aquest moment és feliç, immensament feliç, allà en el parc parlant amb la Júlia, aquella noia voluntària i jove, que un dia va venir a veure’m quan estava enfonsat del tot, als pocs mesos del terrible accident, i que sempre més m’ha donat suport. Que em va tornar l’esperança i les ganes de viure amb la seva alegria, joventut i fe en la vida, i que ara m’empeny la cadira de rodes pels jardins del parc.
novembre de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada