PEGUERA VA EXISTIR

Lentament circula el vehicle pel camí, Darrere queda la font del Coix i les ruïnes d’un casalot de gruixudes parets de pedra. El camí és ple de sotracs, per això avança poc a poc; primerament, enfonsa una roda davantera en un esvoranc i, abans que s’enfonsi la del darrere, entra la roda de l’altre costat en un altre forat. Hi ha restes de cases de pedra tant a un costat com a l’altre del viarany. El conductor és sacsejat al ritme dels clots del senderó.

Som a la tardor, i malgrat ser una tarda de sol, a causa de l’estació de l’any, fresqueja i anar amb un jersei no fa nosa. L’home fa baixar el vidre, mira i descansa els ulls en els diferents colors del fullatge dels arbres, que com si fos un quadre, veu en el pendent de les altes muntanyes, en un esclat de verds, grocs i vermells.
A la fi, en arribar-hi para l’automòbil i descendeix i observa les restes de les cases que l’envolten. Mira la casa de pedra del seu darrere, mig derruïda i amb pintades a les parets. Guaitant on trepitja dona la volta a la construcció, i al costat del corral habilitat per guardar el bestiar, veu una petita creu i la més minsa de les ermites. Mai un sant tan important, havia tingut tan petit recinte. La finestra és oberta, mig protegida per un entramat de filferro gruixut, i tancada la porta; així mateix de ferro i pintada de negre. A dins s’endevina una imatge de Sant Miquel. El poble deu el seu nom als forns on es cremava llenya de pi per fer quitrà i pega. La pega servia per guarir els animals i potser també a les persones. La coneixien i la feien servir les trementinaires de Tuixén- La Vansa.

En Jan, aquest és el nom del nostre viatger, fa una ullada a les cases defensades pel faralló de pedra, que com l’esquena d’un drac sobresurt del sòl de la muntanya, i les protegeix del vent del nord.

 Poques són. I la resta?- i llegeix un llibre on porta anotats els noms de fins a vint-i-quatre cases. I diu.

- A ca’l Agutzil, se l’estaquen amb un fil.
- A cal Bepus, se l’estaquen amb una veta.
- A la Cantina, es llepen la sardina.
- A les Clotes, porten soques.
- Als Cogolers, tenen les butxaques plenes de diners.
- A cal Coix, mengen amb una cullera de boix
. A cal Diana, mengen llana.
- A Ferrùs, mengen llana amb un fus.
- A cal Gordo, amb un marrà els abordo.
- Al Graell, ballen en l’escambell.
- A cal Gran, hi tenen un tall al davant.
- A cal Jan, hi balla el gegant.
- A cal Manel, a cavall de pèl a pèl.
- A cal Miquel, tenen pèl.
- - Al Molí, toquen el violí.
- De cal Parta, tothom se n’aparta.
- A cal Penjoret, mengen en un escambell.
- A cal Peron, hi toquen “el Cordeón”.
- Als Pisos, venen visos.
- A cal Pons, van a buscar aigua per les fonts.
- A cal Pubill, tenen un setrill.
- A Salomó, tenen por.
- A cal Sec, fan un mossec.
- A cal Telut, mengen merda en un embut.

Agafa unes fotocòpies i cerca de veure les restes del castell a dalt del cim, més d’on és situat no se’n veu cap.

 Potser un altre dia, amb més temps i més equipat, hi tornaré- comenta amb desfici.

Remira els apunts que li parlen de castlans d’origen humil que es van fer tan rics i poderosos que van comprar i establir a Berga, malgrat que després en Berenguer, el nét, s’ho vengués tot a Joan de Berga o Bergüa. Repassa una llarga llista d’aliances, de casaments i de serveis als reis. Fins arribar a Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo, baronessa de Rocafort de Queralt, darrera noble del llinatge, que va morí soltera i va deixar els seus béns a les religioses saleses de Barcelona..

Més no és això el que ha portat el nostre amic aquí, sinó el record d’una persona molt estimada, l’amiga i veïna de la seva àvia. Quan era un vailet passava moltes tardes a casa seva jugant amb la néta. I recorda que li deia:

 Quan siguis gran i vagis al Berguedà, visita la població on vaig néixer.

Li parlava del seu germà, d’en Ramon Vila, que als dotze anys li va caure un llamp, quan recollia pèsols amb la seva mare. La mare va morir i ell va quedar marcat a la cara de per vida, li deien Caracremada. La lluita per viure, que els va fer marxar del poble a les noves indústries i a les mines. Li parlava de les injustícies; el què un marrec, noi o noia, de nou a catorze anys havia de treballar durant dotze hores diàries, per un sou de misèria, per poder ajudar a sobreviure a la família. La lluita d’en Ramon afegint-se a les protestes. Va atemptar contra les instal•lacions elèctriques i la maquinaria de les fàbriques. Fins que el van agafar i va anar a la presó. Quan va sortir va continuar manifestant-se.
També de l’estimació vers ella i els seus familiars, cada vegada que podia els venia a visitar a Berga.

I després més presó, la Guerra Civil, passar la frontera, la lluita contra el nazisme, els atacs als combois alemanys. Mai va permetre que s’afusellés a cap presoner, deia: “Un enemic vençut, ja no és enemic, i matar homes indefensos no és propi d’homes”. A la fi, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. L’Estat francès volia recompensar al capità Raymond, que va ser el seu àlies de guerra, donant-li la màxima condecoració francesa, la “Legió d’Honor”, però no la va acceptar.

Per la seva desgràcia no es va saber deturar i malgrat que li oferissin un indult, no s’hi va voler acollir, tal com ho havia fet en Massana. No es va voler rendir al franquisme. L’anomenaven “L’home del bosc”, i comptava amb l’ajuda de moltes masies, sobretot a la zona de Prats de Lluçanès. Va morir en un parany, s’enfrontava contra dos-cents homes armats entre la Policia i la Guàrdia Civil, el set d’agost de mil nou-cents seixanta-tres. La noticia de la seva mort va recórrer les comarques del Bages i del Berguedà com el retruny d’un tro, la gent comentava: “En Maroto és mort! L’han matat les caderneres!”

Tornant al present, en Jan, veient les cases i les indústries enrunades i l’abandonament del poble es pregunta:

 Aquest poble va existir?- a sí mateix es respon- Sí, va ser bressol d’una de les nissagues més importants de nobles del nostre país. Els nostres avantpassats van perdre la vida per defensar aquests llocs. Els que es van salvar van sofrir molts neguits i angoixes. També va ser una petita conca minera. Només resten unes pedres d’aquella realitat. On són els camps de pèsols i els de les trumfes blanques o negres? On són el forns que li van donar nom? Només hi resten les pastures.

Traient un full de la carpeta on desa les anotacions, comenta amb veu baixa.

 Vaig a llegir per acomiadar-me, com si fos un parenostre, la cançó d’en Martí i la Clara- treta del llibre d’en Ramon Soler i cantusseja:

Vull contar-vos una història
Que crec que us agradarà
De dos joves que s’estimen
Amb amor apassionat
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Ells prou voldrien casar-se,
Però els pares no volen pas
I decideixen fugir-ne
Sense explicacions donar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
Tenen una contrasenya
Per poder-se retrobar.
La persona missatgera
només la repetirà.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
“Quan les llargues siguin curtes
quan les plenes siguin buides
el que és mort damunt del viu
i l’àliga dintre el niu
es farà el que vostè diu”
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!
La noia ja preparada
Enmig la nit fugirà
Per trobar l’amor que enyora
I poder-lo disfrutar.
Ai, donzella encisadora!
Ai, galant, gentil galant!

Acabant es guarda tots els papers a la cartera, puja al cotxe, l’engega i marxa endavant, cap als Rasos. La notícia de la venda de les restes del poble i els terrenys a un xeic àrab l’ha trasbalsat i l’ha volgut conèixer abans que ho canviessin.

Mentre condueix, el brunzir del vent en les fulles dels arbres, o potser brollant de la mateixa terra, fa que senti un murmuri de veus que arriba a les seves orelles i sent una cançó:

Ens vau ben trair,
Per això tanta
Sang vessada
Tant sofriment vam patir
Perquè ara per
Quatre monedes
Als qui vam combatir.
Els hi veneu
La nostra terra.


Berga, 19 d’octubre de 2006