CADA NIT...

Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit. Alliberada ja de la feixuga carrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric; imperceptiblement, viatge a les profunditats del ser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser. Paisatges coneguts o inpensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors, jo impotent la contemplo meravellada, contemplo tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com en un remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i que ni jo mateixa sé que ho vull.
A voltes, soc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporciona és tan tant gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat, pero també, la ira, els gelos, l’impotència o la anyorança, que es manifesten amb la brutalitat de la realitat, em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat.
Així estava aquesta nit a les tres i més del mati, amb uns ulls com a taronges, quan l’esser que tenia al costat el sento murmurar i agitar lleument els braços.
-Carinyo, que et pasa?-li pregunto.
-La porta, em contensta.
-Que li passa a la porta?
-Està oberta
-Que hi ha algú?
-Si
-Que és un home?
-Si
-En aquest punt acabo l’interrogatori abans de que m’engegui i també per acabar amb el seu neguit.
-Estigues tranquil, que estás somiant i no hi ha ningu a la porta, l’unica que està aquí amb tu sóc jo, la teva veritable “PESADILLA” .
Poc a poc ens tranquilitzem, i sense adonar-nos, entrem de nou al món del no res,.... fins l’endemà.