PERDRE.

Em trobava a la redacció, assegut davant l’ordinador amb la intenció de escriure la meva darrera crònica amb l’objectivitat que em caracteritzava; no podia deixar-me influenciar pel meu estat anímic. Entre els mots i jo que anirien apareixen en la pantalla del meu fidel i confident ordinador, reposant sobre la meva taula, erosionada per tantes hores compartides de treball, d’insomni, de nervis, d’incerteses, d’intrigues de perills..., havia de crear una actitud distant, freda, calculadora.
La situació no era la més adient per redactar la crònica que havia de sortir publicada al dia següent com a redactor en cap dels afers bèl•lics de La Vanguardia.
Seria la meva darrera crònica i reportatge com a corresponsal en cap de conflictes armats en l’Orient Mitjà. Després d’haver tornat d’Agreb, de la manera tant violenta com ho vaig haver de fer, no entenia res del que havia passat, encara estava sota els efectes del xoc emocional tant brutal en el que em vaig veure embolicat.
Tota la meva trajectòria professional com a corresponsal de guerra, havia estat marcada per un treball imparcial, neutral; uns hàbits d’actuació dels que em sentia molt orgullós. El meu nom i la meva reputació , havien estat la millor carta de presentació en qualsevol mitjà de comunicació i en tots els països en els que havia anat a cobrir conflictes armats.
He treballat amb tota mena d’informadors (no dic periodistes) de diferents mitjans; tots poden corroborar la meva imparcialitat i honestedat quan hem treballat junts en els diferents conflictes que havíem de cobrir.
Durant el temps que sense ser-ne conscient, havia estat dalt del pedestal, ignorava la xarxa que els meus enemics teixien al meu voltant per enderrocar-me; igual que una aranya teixeix la seva teranyina per atrapar les seves víctimes.
Ara la pregunta que em faig és: ¿perquè? L’únic que tenia era la recança per un costat de no haver estat al costat d’en Tom quan em va demanar ajuda perquè segons ell s’havia ficat en un greu conflicte polític on li perillava la vida i la de la seva família (era el meu reporter gràfic). O potser no he de dir amic, un amic no traeix. Mai vaig sospitar que era un espia del govern; es va introduir en la meva vida guanyant-se la meva confiança, la meva amistat, fins al punt de confiar en ell plenament i confiar-li tota la informació de la que disposava.
La seva missió era esbrinar i recavar tota la informació necessària per descobrir on s’amagava el líder i els seus seguidors demòcrates que dirigien la revolta de l’oposició al règim de dictatorial de Gasstidd per enderrocar-lo. Era un agent de les forces dels serveis secrets d’intel•ligència del seu país, i jo li vaig donar tota la informació. És de l’únic que se’m pot acusar, de deixar que m’enganyés, aquest és el meu delicte.
Tom m’acusà d’haver provocat la mort de civils, quan cobríem l’atac dels soldats fidels al govern, al camps de refugiats, quan va ser ell el que va passar l’ informació a l’exèrcit de totes maniobres que farien. En el judici va declarar que per negligència meva els soldats van entrar en el camp i van matar a tots els refugiats, a més de membres de Creu Roja i Metges Sense Fronteres. El veredicte va ser rotund: culpable d’homicidis involuntaris per imprudència i negligència.
No vaig ingressar en la presó, em van fer abandonar el país amb l’amenaça de que si no ho feia ingressaria en presó. Abatut, decebut sense esma, amb la certesa de que tot havia estat un parany, vaig regressar a casa. A la feina em van donar un temps per refer-me, confiaven en la meva innocència, però tot i així vaig caure en un profund estat depressiu.
Va passar molt temps fins que vaig tenir totes les peces del puzle per descobrir la trampa de la que havia estat víctima. Em va arribar de la manera més inusual, va ser casualitat o algú que tenia la informació verídica dels fets volia que es fes justícia?.
El temps que vaig viure a Agreb, vaig fer bons amics, un d’ells es deia Lletcasel, mai va creure en els fets que m’havien imputat. Va investigar pel seu compte, amb el risc i el perill que corria, però és un lluitador nat dels drets humans, disposat a donar la vida si cal per una causa justa, com a sospitós del govern va estar tancat a la presó, més d’una vegada torturat i condemnat per terrorista!
Quan va tenir tota la informació que demostrava la meva innocència, me la va fer arribar. Havien passat dos anys, temps suficient perquè ningú cregués en mi, la meva reputació quedés malmesa i tothom em tanques les portes.
Escric la darrera crònica, explicant els fets tal com van passar, adjuntant tota les proves on es demostra la meva innocència. Serviran, em creuran els meus detractors? No ho se, no m’importa, m’importa a mi, ara em sento lliure.
__________________________