Paraules clau : Pas de muntanya, el caminant, artista, fum , són, mort, polsós, pell morena, dolçor i capvespre. 
No sé quina hora seria, però era molt aviat, al matí quan aquell caminant, jove de pell morena , colrada pel sol i l’aire de la nit, caminava tan de pressa com podia sota aquell gros embalum que portava a l’esquena, aquell paquet que pel cap baix deuria pesar uns 25 kilograms . Havia de travessar el pas de muntanya del Coll dels Lladres, per estar fora del perill de ser vist per la guàrdia civil de la Duana d’Andorra, abans no comences a clarejar, llavors quan l’alba comences a il•luminar el dia, ja estaria prop d’Arsèguel, allà tenia previst deixar una part de la carga que portava (tabac i certs medicaments) i amb l’altra, ja més reduïda arribar a Solsona , on col•locaria la resta de la mercaderia.
Coneixia molt be el terreny, ja que durant els anys que va durar la guerra, havia estat amagat per aquelles contrades, coneixia tots els camins i senders, totes les balmes i amagatalls, alguns completament camuflats, que mai ningú hagués dit que allà i havia una cova o un forat, per la espessa vegetació que el cobria totalment.
Caminava tot sol, sempre anava sol ara, des que l’any passat, en que caminava amb el Jaume, aquell amic i company de fatigues, era un artista frustrat, que no havia tingut sort en l’espectacle on s’havia iniciat, i l’acompanyava en el contraban, per guanyar uns quans diners en aquells temps de mancança i de misèria de la postguerra. El Jaume era molt arriscat i no tenia por de res, per això no va voler fer cas de la primera premissa d’un contrabandista, -en cas que et descobreixin: -deixa-ho tot ...i a corre tocant!
Va ser aquell fatídic dia del més d’abril, d’ara farà un any, quan tornaven pel camí del Pendís , via Gósol, quan van ser descoberts per la guàrdia civil, que els va cridar l’alto.
- Deixa el farcell i corre! -li va cridar, mentre tirava la càrrega i corria a despistar-se darrera uns matolls.
Però el Jaume, que sabia el valor del que portava, va voler córrer amb el farcell a l’esquena, que a més de frenar-lo era un blanc segur per els guàrdies
Al no fer cas d’aquell; “ alto! arriba las manos! ” es van sentir al moment, una seguida de trets. Un parell van encertar el farcell, el tabac va començar a vessar cap al terra, però un altre tret l’encertà de ple i li va rebentar els budells. Va caure rodó sobre el camí polsós, recargolant-se, cridant i esbufegant. Els guàrdies es van endur les dues càrregues escampades, deixant el ferit cridant; van cercar una estona pels voltants buscant l’altre contrabandista, que no van trobar enlloc, com si el terra l’hagués engolit, tot hi que li van passar pel costat diferents vegades , una gran roca .taponava l’entrada d’aquell forat humit on estava amagat. Quan va passar el perill i va poder sortir i tornar al costat del amic, el va trobar ja mort, no va poder fer-hi rés, només enterrar-lo entre unes branques i fullatge , perquè no se’l mengessin les bestioles. Ho va passar tant malament que des de llavors sempre més va voler anar sol.
El dia despunta tímidament, aquella brisa suau de la matinada li colpeja la cara amb una agradable dolçor, albira ja les primeres cases d’Arsèguel, el fum surt ja d’algunes xemeneies, aviat farà la primera parada i alleugerirà un xic la seva esquena. Farà un bon esmorzar per recuperar forces i de nou continuarà el camí fins a Solsona aquest cop el farà de dia, per uns camins diferents i embolicats, per on no hi ha el perill de trobar-se amb ” la benemèrita”.
Cap el capvespre te previst d’arribar a Solsona, on ja hi ha un seguit de persones que li esperen el tabac, les medicines, el sucre i la farina, que són les coses que ha pogut portar aquesta vegada. Llavors descansarà i ja començarà a preparar la propera sortida.
No sé quina hora seria, però era molt aviat, al matí quan aquell caminant, jove de pell morena , colrada pel sol i l’aire de la nit, caminava tan de pressa com podia sota aquell gros embalum que portava a l’esquena, aquell paquet que pel cap baix deuria pesar uns 25 kilograms . Havia de travessar el pas de muntanya del Coll dels Lladres, per estar fora del perill de ser vist per la guàrdia civil de la Duana d’Andorra, abans no comences a clarejar, llavors quan l’alba comences a il•luminar el dia, ja estaria prop d’Arsèguel, allà tenia previst deixar una part de la carga que portava (tabac i certs medicaments) i amb l’altra, ja més reduïda arribar a Solsona , on col•locaria la resta de la mercaderia.Coneixia molt be el terreny, ja que durant els anys que va durar la guerra, havia estat amagat per aquelles contrades, coneixia tots els camins i senders, totes les balmes i amagatalls, alguns completament camuflats, que mai ningú hagués dit que allà i havia una cova o un forat, per la espessa vegetació que el cobria totalment.
Caminava tot sol, sempre anava sol ara, des que l’any passat, en que caminava amb el Jaume, aquell amic i company de fatigues, era un artista frustrat, que no havia tingut sort en l’espectacle on s’havia iniciat, i l’acompanyava en el contraban, per guanyar uns quans diners en aquells temps de mancança i de misèria de la postguerra. El Jaume era molt arriscat i no tenia por de res, per això no va voler fer cas de la primera premissa d’un contrabandista, -en cas que et descobreixin: -deixa-ho tot ...i a corre tocant!
Va ser aquell fatídic dia del més d’abril, d’ara farà un any, quan tornaven pel camí del Pendís , via Gósol, quan van ser descoberts per la guàrdia civil, que els va cridar l’alto.
- Deixa el farcell i corre! -li va cridar, mentre tirava la càrrega i corria a despistar-se darrera uns matolls.
Però el Jaume, que sabia el valor del que portava, va voler córrer amb el farcell a l’esquena, que a més de frenar-lo era un blanc segur per els guàrdies
Al no fer cas d’aquell; “ alto! arriba las manos! ” es van sentir al moment, una seguida de trets. Un parell van encertar el farcell, el tabac va començar a vessar cap al terra, però un altre tret l’encertà de ple i li va rebentar els budells. Va caure rodó sobre el camí polsós, recargolant-se, cridant i esbufegant. Els guàrdies es van endur les dues càrregues escampades, deixant el ferit cridant; van cercar una estona pels voltants buscant l’altre contrabandista, que no van trobar enlloc, com si el terra l’hagués engolit, tot hi que li van passar pel costat diferents vegades , una gran roca .taponava l’entrada d’aquell forat humit on estava amagat. Quan va passar el perill i va poder sortir i tornar al costat del amic, el va trobar ja mort, no va poder fer-hi rés, només enterrar-lo entre unes branques i fullatge , perquè no se’l mengessin les bestioles. Ho va passar tant malament que des de llavors sempre més va voler anar sol.
El dia despunta tímidament, aquella brisa suau de la matinada li colpeja la cara amb una agradable dolçor, albira ja les primeres cases d’Arsèguel, el fum surt ja d’algunes xemeneies, aviat farà la primera parada i alleugerirà un xic la seva esquena. Farà un bon esmorzar per recuperar forces i de nou continuarà el camí fins a Solsona aquest cop el farà de dia, per uns camins diferents i embolicats, per on no hi ha el perill de trobar-se amb ” la benemèrita”.
Cap el capvespre te previst d’arribar a Solsona, on ja hi ha un seguit de persones que li esperen el tabac, les medicines, el sucre i la farina, que són les coses que ha pogut portar aquesta vegada. Llavors descansarà i ja començarà a preparar la propera sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada