IDENTITAT I DIFERÈNCIA

El diccionari de la Llegua Catalana defineix diferència com: “qualitat de diferent; allò perquè una persona o una cosa difereix d’un altra. Desacord en opinió, causa de dissensió, matèria de controvèrsia. Magnitud o quantitat en què una magnitud o quantitat difereix d’un altre de la mateixa naturalesa. Identitat: “fet de ser una persona o una cosa la mateixa. Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa.
Pensant en què significa ser idèntic i ser diferent, intentant arribar a una conclusió que sigui objectiva, que no sigui una dissertació retòrica, ni faci que les meves creences i pensament influeixin en aquest petit assaig . Vull aconseguir fer una reflexió sobre el tema escollit, fugint de falses demagògies i influencies meves.
Ser diferent ens permet saber que som individus singulars i únics. Tenim un nom, unes característiques físiques i psicològiques que ens distingeixen de la resta de persones del nostre entorn; aquestes característiques ja de per si defineixen la nostra raça, cultura, país , religió, i crec, que no es gosat dir: la nostra ideologia política.
El fet de ser diferents pot aportar alegria segons les circumstancies que envolten l’individu: la classe social, el color de la pell, l’alçada; aquests trets poden aportar més benestant o menys. En la societat a la que es pertany, si s’és de la classe mitjana es gaudeix d’una certa tranquil•litat. Un grup format per indigents o estrangers sense mitjans per viure estan marcats per ser diferents, aquest tret els separa de la comunitat, passant a ser uns marginats que la societat rebutja.
El fet de ser diferent, sense caure en el risc de ser un eufemisme, hauria de ser una virtut, un valor personal que fa avançar en el coneixement social i cultural de la persona amb ganes d’ apropar-se a les diverses cultures que envolten la pròpia. Estem en l’era de la globalització, amb les avantatges i contrarietats que comporta.
El contrari de diferent és idèntic. L’ identitat és un principi clàssic de la lògica i la filosofia, segons la qual tota identitat és idèntica a si mateixa. El principi d’identitat és, junt amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament.
L’ introducció del principi d’identitat s’atribueix a Aristòtil. Mes tard Hegel, en la seva filosofia general i especialment en “Ciència de la Lògica, va sotmetre al principi d’identitat a una crítica radical. L’ identitat no és evident en si, és afirmada. L’ identitat conté dins seu una diferència. El principi de Hegel no es basa en el principi d’identitat, sinó en el de contradicció. En l’ identitat s’estableix una contradicció que no ha de ser rebutjada o negada, al contrari, ha de ser assumida i reconciliada.
Identitat probe de la rel “identi”. El terme es refereix la conducta, habilitat, creença e historia de l’individu en una imatge consistent de si mateix. L’ identitat és una recerca de tota la vida, la qual s’enfoca amb il•lusions durant l’adolescència. L’esforç que fem les persones per trobar un sentit de un mateix i del mon és un procés sa i vital que contribueix a la força de l’ego de l’adult. Els conflictes que involucren el procés serveix per estimular el creixement i el desenvolupament. Per aconseguir un bon nivell d’autoestima, s’ha de descobrir la pròpia identitat.
Quan l’ identitat s’oposa a la diferencia poden sorgir contradiccions internes que porten a laberints mentals provocant neurosis si no es te un elevat autocontrol de la ment.
Sentir-se diferent pot fer que un individu es senti alt i fort, esplendorós com un bedoll, amb una forta autoestima, o ben al contrari, sentir-se un individu marginat sense autoestima a causa de la seva diferència.
El pol oposat de la diferencia és l’ identitat, si es fan interactuar s’aconsegueix incorporar a la personalitat de l’individu les parts positives i beneficioses de cada una d’elles. El fet de ser idèntic proporciona a l’individu la seguretat de sentir que forma part d’una societat homogènia, mateixa raça, cultura, religió, etc.
Acceptar la diferencia dóna l’oportunitat de descobrir nous horitzons, formes de vides, de pensar, de ser. La diferència ben entesa uneix, aporta la possibilitat d’incorporar nous coneixement, nous àmbits; enriqueix la cultura de qualsevol societat que es presti de ser avançada i moderna.
Admetre la diferencia expandeix la ment. Exemple: tenim dues persones situades en indrets diferents del planeta que observen el cel. La primera veu un cel blavós, brillant, exuberant. L’altre veu un cel farcit de núvols negres, amagant el cel blau. El cel és el mateix, no hi ha dos cels diferents, canvia la manera en que cada una de les persones el veu. Tots dos tenen raó, el que observa cada un és real, l’únic que canvia és l’ indret on es trobem cada un. Per tant la diferencia i l’ identitat formen part del tot.
------------