UN ANTISISTEMA.

Un antisistema


Arribo a casa i què em trobo? Una taula plena de cendrers plens de burilles de cigarretes, una cadira que li falta una pota, un cordill de les sabatilles vell que hauria de ser a la galleda de les deixalles... a quina galleda deu anar? La blava, la groga, la verda? Cercaré en Google on ha d’anar, de quina manera tant simple i subtil es pot originar un conflicte intern, quin remordiment si la poso on no hi toca, però no se per quina raó està al terra del rebedor. No cal que segueixi perquè sinó...
Tornant de la feina m’he trobat pel carrer la veïna del primer que corria com ànima que empenta el diable, ella no m’ha vist (potser l’havia d’haver aturat i demanar-li què li passava) com sempre ha sortit la meva vena egoista i he fet veure que no la veia, no fos cas que em fiques en problemes.
Es curiós com es desenvolupa la vida d’una comunitat de veïns, ens podem passar anys i anys vivint en el mateix replà i ni tant sols saber com es diu el veí del costat. Jo no sóc un veí gaire sociable ( ho confesso), però si que m’agrada saber de la vida dels altres, el que em diem eufemísticament “cròniques socials”, vaja el que al meu poble en diuen xafardeig.
Faré cinc cèntims de com és la meva comunitat de veïns; m’agrada el mot de comunitat, veure-ho escrit encara m’agrada més, la sonoritat fonètica li dóna un to solemne, seriós.
En l’àtic viu en Joan i la seva parella en Xavier, bé que siguin gays no és res d’insòlit, el que tenen d’estrany és que no surten mai de casa, podeu pensar, i és lògic que ho penseu ¿com sé que no surten mai de casa?, bé per una raó molt senzilla: quan varem començar a tenir la sospita, uns quants veïns interessats en el tema ens vam reunir en comissió extraordinària de serveis per esbrinar-ho, de la reunió va sortir l’acord per majoria absoluta de crear una comissió encarregada de fer torns tant de nit com de dia, repartits rigorosament per ordre d’interès personal, i, esbrinar si la nostra sospita era certa; passat un temps d’investigació intensiva i rigorosa, i amb la deguda prudència , varem tenir la total i absoluta certesa de que la nostra sospita es corroborava. Fa cinc anys que van venir a viure i fa cinc anys que no han sortit al carrer.
Ara que hi penso, per quin set sous està el cordill de les sabatilles al terra? I la cadira, perquè té la pota trencada? La cadira ha estat una víctima d’allò que ara en diuen “daños colaterales”, però el fet que hagi estat originat a casa meva i jo no sàpiga quin ha estat el motiu em mosqueja. Tenia tres cadires i ara només em queden dues. Quin desencís el meu! Ara que he perdut una cadira, ja que no es pot arranjar, tinc consciencia del valor sentimental que tenia. Acabo de constatar quelcom que tothom algun dia de la seva vida diu: ¡ara que l’he perdut, m’ha dono compte del valor que tenia! I, perquè carai no ho valorem quan ho tenim?, es un tema filosòfic que dóna peu a un gran debat,estudi i tema de tertúlies, ho tindré en compte d’ara en endavant.
Sento xiuxiuejà com es cola per la petita escletxa del porticó, una tímida ràfega d’aire; ella, suau, serena, porta l’olor i ens recorda de que s’acosta peresosament la tardor. Alerta, alerta! m’està sortint la vena sensible i poètica i es una debilitat que no em puc permetre.
Fa uns dos anys va viure al primer segona un personatge ben curiós, crec recordà que es deia Gifré, no vaig tenir gaire contacte amb ell, normal en mi, ja que em relaciono amb els veïns el mínim indispensable. Amb aquest va ser diferent, tenia aires de noblesa, era exquisitament educat, vaja que no passava desapercebut, les poques vegades que vaig conversar amb ell es notava que tenia una educació digna d’una persona d’alt nivell. El que em va intrigar d’ell va ser el perquè vivia en un lloc com aquest. A la comunitat de veïns deien que era un cabaler. Sóc curiós, però no fins al punt de demanar-li directament el perquè? Vaig investigar pel meu compte i vaig esbrinar que era un cabaler que havia perdut la seva fortuna per culpa d’una dona de la que s’havia enamorat follament; en aquest sentit em considero un afortunat, sempre he tingut clar que mai pedreria el cap per cap dona. La veritat, no tenia ni idea de què significava ser cabaler, vaig buscar en el diccionari de la Llengua Catalana i deia així: cabaler: fill il•legítim. Fill no constituït hereu que rep la seva part de l’herència en diners o en cabal en contraure matrimoni o en morir els pares. En recordar el Gifré vaig sentir pena, què s’hauria fet d’ell?
En fi, crec que ha quedat ben clar que no m’agrada ficar-me en la vida dels meus veïns, i , si sou prou observadors us haureu adonat que en acabar aquest petit relat, no sabeu res de mi, de qui sóc ni de la meva vida.
Ara que hi penso, si no existeixo no puc pensar per mi mateix, no puc dir ni pensar res que no vingui de la ma de la de qui m’ha creat com a personatge de ficció. Si no he explicat res de mi, la crua realitat és la certesa de que no existeixo. I si no existeixo en la vida real, és que sóc una creació lideraria de que està escrivint aquest relat. Socors! no sóc un personatge real, sóc fruit de la ficció, i per més inri, no m’agrada com m’han descrit. Hi la algú que em pugui fer un ser real?

Paraules elegides: burilles, comunitat, esbrinar, desencís, xiuxiuejà, cabaler.