TEMPS

Bé, em presentaré abans d’explicar el que he vingut a fer. Em dic Dídac, tinc quaranta-cinc anys, solter, (sortosament solter, ho dic perquè amb els temps que corren qui és el valent que s’arrisca a fer-ho).
Ja torno a sortir-me del que els he de dir!.
Què més puc dir de mi, per acabar de fer les presentacions? Sobre el meu físic m’estimo més no fer cap comentari, i dit això ben poca cosa tinc a dir.
Ara hauria de dir a què em dedico, com em guanyo la vida?
Ja hi tornem a ser!, abans de seguir endavant els he d’advertir que aquest apartat és de difícil comprensió.
Primera dificultat: com anomenar a què em dedico si el que faig no té nom.
Ho veuen, tinc raó quan dic que és difícil explicar com es un treball que no té nom. Els puc assegurar, això si, que em guanyo molt bé la vida i de manera honrada. No imaginin coses que no són, la meva moral no m’ho permet, seria incapaç de fer quelcom corrupte.
Comencen a entendre perquè els deia que és difícil posar nom al que em dedico?.
Del que no han de tenir cap dubte, és de que és un treball molt digne i ben reconegut, no tothom pot dir el mateix, vostès ja saben què vull dir, ejem, ejem...?.
Si realment estesin interessats en esbrinar a què em dedico m’interrogarien, oi?
Podrien començar demanant-me si la meva tasca es fa al carrer; i jo hauria de contestar que no.
A continuació em demanarien si sento tremolor quan he de començar a treballar, la resposta seria contundent: no!
Si seguissin amb l’interrogatori, i aquest fos un autèntic interrogatori, com el que fan a les comissaries de policies quan detenen un sospitós, preguntarien si en algun moment del treball sorgeix algun tipus d’esclat; si el gel té alguna relació amb ell, si durant el temps que transcorre des de que començo a treballar fins que acabo, el meu esguard canvia, es transforma?
Si des de el lloc on sóc s’observa l’horitzó?. Doncs no senyors, no, la resposta continuaria sent la mateixa: un NO rotund i contundent.
No se perquè començo a intuir que se senten incomodes, nerviosos, quasi enfadats amb mi, o segurament molt enfadats . Que els estic prenen el pel. Si és això el que pensen, s’equivoquen, els puc jurar i perjurar que estan equivocats, res està tant lluny de la meva intenció. Quan em coneguin bé i sàpiguen a què em dedico es donaran compte del seu error.
Si que els hauria d’haver dit de bon començament perquè no té nom el meu treball.
Sis plau els prego que no pensin que sóc un vanitós, un presumptuós, això mai de la vida!
Ben aviat ho entendran tot, i els puc assegurar que quan sàpiguen a què em dedico acabaran estimant-me.
A aquesta alçada del petit relat, i disculpin les molèsties, els he de confessar que és molt llarg i difícil d’explicar a què em dedico, m’haurien de dedicar molt temps, i no els vull robar el que no em pertany i és tant valuós: el seu temps!
Si disposes del temps necessari faria un repàs de la meva historia, i ben segur que en algun còdol de la memòria trobaria el mot que he perdut, més encara, si el meu temps fos finit em capbuçaria en el meu passat i segur que cercaria el mot del treball a què em dedico, però els he de ser franc no disposo del temps necessari per fer-ho, el meu treball no m’ho permet, no puc perdre ni un segon del meu temps, els prego que em disculpin i siguin comprensius, no ha estat la meva intenció de deixar-ho inacabat, potser en un altre moment podré fer-ho.
Torno a reiterar les meves disculpes pel temps que els he pres, ho sento, us haig de deixar, he de tornar a la meva feina.

FI